Parèntesi

 

He oblidat ja els cossos i la pell i  la sang

i els calfreds i la suor i el gust i les olors (açò darrer

potser a causa del tabac). I tot i així dic no, com qui

tira al carrer un xiclet de maduixa encara

amb el cor bategant, que s’aferrarà després

de qualcú a la sola de la sabata.

—Com és? Qui refusa el tron de Ponent?

Qui pot negar tres vegades Déu? Qui rebutja

la Novia d’Algendar? Idò, seràs tota la vida pobra.

—Perquè vull ser lliure sols sent cendra— mentesc,

amb aquesta veritat de Pizarnik. Perquè la veritat és el poema,

aquest poema que escric i que diu que som els constructors

de nosaltres mateixos i que ara que jo no som més que

fragments, tal quantitat de fragments que m’esquincen

i em dessagnen i em desganen, me n’he adonat que mai

he alçat cap Far d’Alexandria ni cap Castell de Fornells ni

cap Torre de Babel (de totes maneres no hi ha portes

per entrar a Déu). Ni tan sols  un innocent castell d’arena

a la platja de Cavalleria. O aquests poemes, que escric

caminant per un sender de fil de pescar cabots, dividint

un abisme en dues mitats a les quals no faig més que

caure i caure. I caic, ardent, alegre. Però com ser constructor si

fins i tot un martell em crema a la mà i esborra el seu

significat? Com ser-ho si sempre vaig tenir dificultats

per llegir la planta d’una catedral gòtica? Com fer-me

si les pors fan cridar el silenci? Així que potser no he mentit

quan he dit allò de la llibertat de ser sols cendra.

No. No he mentit. I sols te deman que em deixis  ara,

per una estoneta, ser  aquesta cendra.

Perquè no esper ningú; simplement vull estar aquí.  I

potser qualque dia sabré entendre la tramuntana i

llavors li faré modelar d’aquestes cendres

flors que floreixeran a les mans.