Diu l'escriptor II

que tots estem

romputs i que és

així com entra

la llum.

o bé sóc llum

o  estic tan

derruït, tan fet

merda, que

la llum

simplement

passa.

El millor moment del dia

Despert una hora després dels cinc minuts

(Merda! Però anit em vaig dormir tard

llegint fantasia heroica). Surt del llit

i començ la rutina diària: escalf cafè

d’ahir, em cargol un cigar, engeg l’spotify

(avui m’ha donat pel postpunk de Pere Ubu)

i em fico a mirar coses de la xarxa (nota

per l’escriptor: hauria d’iniciar un hàbit

d’escriptura automàtica just despertar?).

I quan apag la burilla i amb el darrer glop

de cafè, les campanes de la panxa

anuncien l’obertura de les comportes

de la deixalleria; me’n vaig a cagar

emportant-me el telèfon per xafardejar

l’instagram, oblidant així l’exemplar de “Lluvia

sobre el río” de Jim Dodge (nota pel lector

de poesia: deixa el puto telèfon, cony!).

En acabar, em torc el culet, em rent les mans

 i  deix sorgir, des del dits del peu fins travessar

el cervell, quasi orgàstica, una profunda

alenada de satisfacció. Tot el que vindrà

a partir d’ara no és més que literatura.

La nit adormida

la nit dorm en aquestes passejades

nocturnes d’hivern amb el Xaps.

Les finestres tancades, les cases quietes,

els braços caiguts de les palmeres sense

vent que els faci ballar. Si no fos per

la llum de les faroles crepitant sobre

la mar fosca, el Xaps i jo seríem

les dues úniques coses en moviment

i les nostres passes els únics sons

que desprenen els records de les parets.

I aquest vespre, ni tan sols el miol d’algun

moix sota la pluja de la lluna plena.

Caminant en aquest silenci i sent els dos

únics éssers vius en aquest erm

es fa difícil sentir-se viu, però estranyament

em dic que he sobreviscut i, malgrat

el quitrà dels pulmons, encara respir.

El nas em crema i per escalfar el cos

m’he d’enfonsar dins la parca com una

tortuga (m’hauria d’haver comprat un abric

que escalfés més)

—Siguem aquesta nit, Xaps. Anem a dormir—

li dic al ca.

Passejant amb Xaplin a les vuit del matí

És dur despertar cada matí

tot sol quan ho has tingut tot,

sabent que no ho has sabut conservar,

i que, possiblement, no ho sabràs

fer mai; i que, ara, aquesta totalitat

és el delit d’un altre que t’ha substituït

com si fossis un joguet vell arraconat

dins d’una capsa plena de floridura i sal.

I en aquests instants de sotsobre és fàcil

creure que la vida és una succió de cagades,

una rere l’altra, fins comprovar que

els excrements amuntegats formen una muntanya

tan alta que podria ser el quinzè vuit-mil.

Però la vida no entén dels problemes d’un,

cada dia hi ha un sol i la seva lluna, així que,

després del cafè, el cigar i la buidada de budells

reglamentària de cada matí, surt a passejar el Xaplin.

Em vesteixo la caputxa (cada vegada que ho faig

em crec Anakin Skywalker entrant al costat fosc),

acot el cap i m’abstrec de la realitat pensant

en un guió que vull escriure. I repesant les poques

escenes que tenc i imaginant-ne de noves

arribem a la Bocana sense adonar-me.

<< Hòstia, Xaps. Avui hem arribat enfora. Girem cua>>

li dic al ca. I quan em gir, alç el cap i tenc tota la

badia al meu davant. En quietud, en silenci, en pau.

El cel amb colors pastel, de formatge amb gerds.

El Sol a S’Arenal començant a viatjar cap a ponent,

encara badallant de son i desemperesint els seus braços.

 El corrent dibuixant sobre el llenç de la mar tot tipus

de quadres òptics i cinètics. Alguna zona emmirallada.

I la colàrsega i el Toro en un lleu sfumatto.

Potser, no tot sigui una merda.

<<Au, Xaps. Tornem a casa>>

Deixa de fer el subnormal. Consells de ca

<<No fa falta una guitarra de l’hòstia.

Només la vull per fer el subnormal a casa>>

li vaig dir al Pedro. I tenc uns versos collonuts

que vaig escriure fa un parell de dies

que podrien ser el germen d’una cançó

i com que estic redó pel menú que

ens hem cruspit al Molí i no tenc ganes

de fer una puta merda (els dies feixucs dels

collons; he dormit poc), agaf la guitarra

i  triï dos acords a l’atzar, La i Re majors en

 sageta, i els faig sonar amb un simple toc

de polze continuat sobre el que hi recito

els versos amb la primera melodia que se’m passa

 pel cap. I no és més que renou, neu de televisió,

pluja sobre la mar, xerricades sobre vies de tren,

però m’absorbeix tant com un llibre o com escriure.

I estic tan abstret amb aquests tres versos,

insignificants, sense context, absurds, que no

me’n don compte que el Xaps em mira devora

la porta del menjador (ha anat a dormir al llit).

Deix de tocar (si es pot dir tocar) i m’hi fix.

Em mira com si m’arrifollés, com si em digués

<<Tio, sona de puta pena. Dedica’t a una altra cosa.

I prou de fer el subnormal que no em deixes dormir>>

 Bravo, amic meu. No puc més que aplaudir-te.

 Deix de tocar i em pos a escriure aquest poema,

que és una activitat més silenciosa.

La vida muda. Dies feixucs

Els dies són feixucs, com si la lluna

sempre fos plena. Em fan sentir com

 si hagués llaurat el camp amb les mans nues

i l’hagués sembrat amb llavors podrides.

Sortir al carrer tancat no ajuda gaire.

Però avui bufa un poc de llevant

i em puc llençar a la mar sense por

que el vent m’empenyerà cap a la vorera;

el llevant sempre m’ha agradat.

Bordejant el Castell, penso en algunes coses:

en que no m’he sabut fer una vida,

en que m’agrada prendre fotos d’òxid

(en prenc una ), en que el sofà és massa

petit per dormir el Xaplin i jo, i en tu,

encara que ja mai pensis en jo i m’hagis

oblidat (no et sentis malament; jo també

em voldria oblidar). Però entrant al carrer

de Les Escoles deix de pensar en tu, perquè

no és bo pensar en tu i em centr en el

cel, ple de nivolats com colossos devorant

fills. I és curiós el silenci que emana del cel

tan similar al d’aquest carrer i em dic que potser

 tot pertany a un únic silenci i si sols existeix

un silenci, sols existeix un cel. Tot és cel, com

 quan la mar i el cel  no tenen horitzó i són

 la mateixa fulla.

Collons! Per silenci ni tan sols es senten

les meves passes; sols cans bordant els

colossos.

Tractat de Pau

És molt dur pel vençut

firmar un Tractat de Pau.

Es perd tot el trobat, mentre

 el vencedor troba tot el perdut.

I per pal·liar la vergonya, el dolor

i les llàgrimes, et dius que s’havia

de fer, que la situació era insostenible,

que n’hi havia prou de fang, d’extremitats

tallades i de morts. I recites aquest argument

dia i nit fins que te’l creus (la idea és Déu, ho

 digué Hitler... o potser no) i amb la legitimitat de la fe

surts a passejar pels carrers del poble amb el cap ben alt.

Però un matí te’n vas a cagar i en ves de llegir la poesia

de Jim Dodge (Ah! Quin plaer trobar Déu) decideixes

rellegir les condicions de la rendició i descobreixes

que la tinta s’està corrent per les llàgrimes que

que rodolen pels torrents dels teus rostres com

roques afilades empeses pel vent. I crides

i maleeixes i insultes els aliats per haver

influït en la derrota, i et torques el cul

amb aquest paper sense significat.

I quan et mires el full enmerdat

recordes els motius de la signatura

i no entès perquè és tan difícil

deixar d’oblidar la derrota.

En la derrota no hi ha més

que misèria i dolor

i et demanes

fins quan.

L'escuma d'aquests dies

Despert

imaginant entrevistes

en premsa, ràdio i televisió.

Els titulars dirien:

UN ALTRE CAS DE DESGRACIAT AMB UN LLOC DE FEINA DE MERDA QUE ESCRIU AMB SANG

LA NOVA PROMESA DE LA NOVEL·LA

i

em dormiré

creient-me bomber

a Fahrenheit 451,

arrestant-me, torturant-me, jutjant-me, engarjolant-me

a mi pateix, 

CULPABLE.

S’HAN DE CREMAR TOTES LES PÀGINES D’AQUEST VÒMIT DE NOVEL·LA

Tal és

l’escuma

d’aquests

dies.

De vegades II

Em pens el protagonista

de “L’habitació, de Selby Jr,

engarjolat sense saber per què,

sense saber (el lector) si és culpable

o innocent, i imaginant torturar

els captors, tal turments que

la por que provoquen fan

que la seva crònica s’amagui

sols per ser recuperada 20 anys

després, com els crims de la Santa

Inquisició, de l’Església o de les

dictadures, com totes les tortures.

Però açò, sols ho pens

de vegades.

Satisfacció, na na na

Totes les deixades són perdudes,

que aprofita, que siguis feliç (que

estrident que és aquesta paraula),

perquè el dia que toqui girar-se

cap enrere per mirar-se al mirall

te’n penediràs de tots els bocins

que has deixat sense trencar.

És inevitable la mirada penedida.

Tots els amors que han fracassat,

tots els amors que has deixat córrer,

tots els viatges que no has transitat,

totes les drogues que no t’has injectat,

totes les festes que no has festejat,

tots els inicis que no has caminat...

 És impossible abastar tota la vida.

I supos que el dia que hagis de fer

recompte, serà molt difícil no caure

en el penediment. Però deixa’l perdre.

Si arribes a aquest dia voldrà dir que has

resistit i amb açò pots donar-te per

satisfet.

Un dia rodó. El Senyor Ca fa coses

Decidesc passar per la llibreria Pau,

buscant alguna cosa de Miquel Bauçà

o de Sònia Moll o, si per ventura, tenen

el darrer del Roger Wolfe o del Karmelo.

Inesperadament surt de la llibreria

amb un exemplar de “El hombre con

sudores nocturnos “ de Thom Gunn.

Llavors vaig cap a la plaça d’Artruxt

per tirar unes loteries. Revis les de

la setmana anterior. Em premien

amb 8 pavos i exclam un “allà va”

que fa riure a la jove lotera; tenc

un superàvit de 2 euros i pico. Després

vaig a treure pasta al carrer del Seminari,

perquè he de pagar unes enquadernacions,

i ens topam. I ens una merda com el Pacífic

de grossa que ens mirem com desconeguts,

que siguem cossos que es repelen, de sentir jo

coses que em rosseguen  i desitjar coses

per les quals no podria pertànyer al Cel, que jo

no sigui capaç de dir-li: “Ei! Polida. Va estar

l’hòstia de bé” Però tampoc és tan dolent

perquè duc dins la bossa una bufanda circular que li

havia de retornar. Li don i ens repelem com deus

als homes. Tot seguit vaig a Plaça Espanya a fer

uns cafès amb l’Alan (hòstia! Hagués pogut també

venir l’Aitor; perdona’m, tio) i rallam un munt,

de les nostres passions, de freakisme a Netflix,

de pel·lícules, de trap... i és nostàlgicament agradable

haver-nos vist. Ens veiem prest, home de neu.

I quan torn a Fornells tenc un missatge d’un transportista.

I l’única cosa que pot ser és l’exemplar de “Lluvia

sobre el río” de Jim Dodge, que fa dos mesos que esper.

i que ja creia que no arribaria. De puta mare. I per

celebrar-ho vaig a la Palma, a fer unes canyes amb

l’Arturo, el Jota i el Richard i els tios riuen del vers

“fer-se palles és millor que follar perquè ningú

en surt decebut” (si la meva intenció amb aquest

vers era donar un toc d’humor i, al manco, algú

riu amb ell, potser no sóc tan poeta de merda

com crec). I mentre ens fem més riures ens serveixen

unes tapes de croquetes i una altra de sípia i els hi dic

que si treuen una altra tapeta ja no farà falta

dinar i ens xapam el cul. I el capvespre surt a sofrir

un `poc amb el jòguing i les cames estan bastant

bé mentre que els pulmons són àncores i la regalèssia

de garrot taca les dents. Bonu, haurem de trobar

un altre sistema per deixar de fumar. I el vespre

qued a Merca per fer més birres  amb el Cris  que

 ha tingut un mal dia (hòstia! un amic necessita

un altre amic i no solament no pos cap excusa

per agafar el cotxe i quedar-me a casa, sinó que

la idea de les birres ha sortit de mi. Què passa?

El món està a punt d’esclatar?) I més tard se’ns

afegeix el Miguel i rallant tancam el restaurant

on ens hems cruspit uns natxos, una pizza

i un crep de Nutella (collons! d’aquesta manera

és impossible baixar dels 90 quilos) i acabam a

cal Miguel fent la darrera cervesa. i quan em fic

al sobre encara hi ha temps de llegir uns poemes

de Miquel Bauçà que vaig treure de la biblioteca.

I hagués volgut emportar-me 10 llibres de la Pau

i hagués volgut que se’m premiés amb milions

a la loteria i hagués volgut que per acomiadar-nos

ens haguéssim donat una forta abraçada. Però

tot  i així, aquest dia ha estat el més proper

a una vida decent.    

10 Coses que fer a Fornells quan és hivern

Despertar quan et surt dels genitals.

Cagar-se en la fotuda tramuntana.

Agafar un bon mac, seguit d’una ressaca de collons.

Practicar nudisme pels carrers.

Fomentar el comerç d’altres poblacions.

Follar, si es pot.

Si no es pot, fer-se palles que, en certa manera, és millor perquè no hi ha ningú que surti decebut.

Pensar en fugir.

Dormir com una soca.

Ser oblidat.

El dies

Els dies ignoren el ritme

de l’illa, el xino xano,

i passen com pins a través

de la finestra del cotxe.

Gràcies a Déu.

Pixant a les 00:30 enmig del no res

Em trec la faveta (és el que hi ha, polida. Em pots culpar de ser un subnormal,

però no de tenir una polla xinesa. La voldria tenir com la d’un actor porno, com

tu voldries semblar-te a l’Emma Stone). Açò, que em trec la faveta

i em pos a pixar enmig del no res més absolut. I tot el que m’envolta és

obscuritat i a penes puc distingir les formes de les parets seques o de les barreres

d’ullastre o de les herbes santificades pel meu orí. Però al cotxe aturat i amb la porta

oberta sona “La noche más larga del año” recitant “Ven, viento del sur. Ven y hazme

fuerte” i estar perdut no em sembla tan preocupant, potser perquè és migjorn

(al manco, l’era avui matí) o potser pel Binifadet rosat que ens hem begut al sopar. I

fot  un fred de collons i cauen gotes de pluja que vull  que s’assemblin a flocs de neu,

perquè la neu és l’hòstia de poètica i podria  escriure que hi ha bens belant a la neu.

Però no neva ni hi ha bens que belen a la neu. Fot un fred de collons i pix tan

ràpidament com em permet la meva faveta d’eriçó i puj al cotxe i conduesc

per carreteres d’interiors de coves que desconec on em conduiran, potser

a les entranyes del monstre de les que seré cagat o potser al bell mig

d’una revolució de la que no sabia que ni existia però de la qual vull formar part

o potser sortiré al davant de deu  siouxs  que persegueixen a un soldat

del setè de cavalleria per demanar-li com es surt del desert d’Arizona. Però

a l’horitzó de la nit, el Far de Cavalleria guia els vaixells inconscients i, al cap

i a la fi, jo també sóc un vaixell foll que deambula per una vasta mar

de desesperació i la llum del far és també la meva llum que em guia. I quan

arrib a Fornells trec al Xaps a fer uns pixos i unes caques i els carrers

són buits i silenciós i fot un fred que arrufa la fava. Però si hi hagués Sa Barca

oberta hi entraria per fer unes pomades i veure si el Víctor té alguna de les

seves històries picants per explicar-me. I quan torn a casa, m’espera dormir

en un bloc de gel sota les flames de l’Infern catalític. I m’agradaria que el seu cos

fos l’Infern que m’escalfa, però n’ abrasa el d’un altre. I és una puta merda molt grossa

però fot un fred que preserva cadàvers i voldria que les gotes de pluja que cauen

fossin neu per escriure que el moixos miolen en la neu. I potser ella m’ha deixat

d’estimar per estimar-ne un altre i potser ningú m’estimi mai més. Però en aquesta

nit tan amargament freda, les estrelles, darrere nivolats negres, són al firmament

i quan passi la tempesta veuré la seva llum esclatant als meus ulls.