dimarts, 29 de novembre del 2016

Un dia de Sísif

Aquests dies
En els que res te surt bé,
En els que tot te surt tort,
En els que tot el que dius se’t torna contra teu,
En els que tot el que penses que és correcte
Resulta del tot incorrecte,
En els que el caos que és la teva vida vessa
Per tots els costats imparablement,
En els que crees dolor sense voler,
En els que la mala sort te persegueix
I ,quan creus que l’has deixada plantada,
El cotxe que t’han cedit desinteressadament
No s’engega, sense bateria,
En els que t’adones que la teva condició física
És horrible i, que si no li poses remei, als cinquanta
no te podràs moure del llit,
en els que t’adones que has de deixar de fumar
perquè després de córrer un kilòmetre
tens els pulmons que semblen que han d’exclatar.
dies d’una terrible ansietat desesperant,
dies de Sísif,
en els que a les vuit del vespre, viatjant
en un autobús de línia, suant com un pollastre,
tossint tota la puta nicotina que t’has cruspit,
rossegat per la culpa, pel fracassat, per la inutilitat,
sense poder dur-ne més, absolutament derrotat,
te dius: “Per l’amor de Déu, que s’acabi aquest
dia d’una vegada per totes”, amb l’esperança
que demà sortirà un altre sol, amb l’avantatge
de no ser un déu condemnat a la tortura eterna,
però amb la maledicció de ser un simple mortal
i haver d’enfrontar-se a la vida real.





dilluns, 14 de novembre del 2016

Renecs enmig del no-res

Mecagondena. La puta novel·la em duu pel camí
De l’amargura. Quantes peces encara per construir.
Quantes peces encara per encaixar. Ah! L’Escriptura.
Fotuda sirena encantadora. Però no em donaré
Per vençut. No enfonsaré el vaixell.  No. Aquesta vegada,
 no. Estic decidit a materialitzar la idea. Fer-la real. Palpable.
 I en aquest esgotador i turmentós procés, la Literatura.
Crec que l’Oblomov de Goncharov com les Ànimes mortes
De Gogol poden ser matèria primera per alimentar
Les entranyes de la meva creació així que decideixo
Anar a buscar els escriptors a la biblioteca del poble.

Collons. Fot un fred de preservar la vida mil·lennis,
Però la visió de veure’m llegir aquest vespre
M’impulsa a arriscar la mobilitat dels meus espermatozous.
 m’encomano a Bartleby de Melville i a les Antilogies
D’Odrí que porto per tornar i accelero el pas. Però
Quan arribo a les portes d’aquest edifici, que nosaltres
Anomenem amb nostàlgia o amb burla, no ho sé, ajuntament,
Trobo un cartell que sentencia que del  7 al 20 de novembre
La biblioteca romandrà tancada per vacances. Ah! Maleïda
Dissort la meva! Fotuda cussa sarnosa! L’adn em bull i em converteix
En Scarlett O’hara i, alçant el puny al cel gris i plujós, enmig
Del carrer de les Escoles, buit i silenciós, enmig del no-res,
començo a renegar: “Ah! Per una puta cosa que tenim.
Per una puta cosa que hi ha oberta. Juro que mai més tornaré
A posar els peus en aquesta fotuda biblioteca”.

De totes maneres, no he acabat de llegir les Antilogies d’Odrí.




dissabte, 12 de novembre del 2016

La Vida imaginada

No. La vida no era com m’havia imaginat
Als 37 anys. No tenia ni un puto duro.
Les deutes m’acuitaven: havia de pagar
La teulada de casa i m’havia de comprar
Un cotxe nou perquè el meu vell, atrotinat
I leprós Polo estava pendent que Patricia
Arquett li digués: “ Travessa el túnel. Vés cap
A la llum”. Encara no havia publicat; les editorials
Passaven de la meva poesia com de la merda.
I Abril es gronxava, com una monea, sobre
L’horitzó, ensumant-se el cul amb els dits
I fotent-se de les meves aspiracions literàries.

Però el Sol de tardor s’havia imposat al fred
De l’hivern. Dan Bejar, en la seva vessant robí,
Estava cantant els seus nananàs en el reproductor
Del cotxe. I tu m’estaves esperant.


Sí. La vida, als 37, era com me l’havia imaginat.

dimecres, 9 de novembre del 2016

No és el que tots nosaltres volem?

Entro a la llibreria i em dirigeixo directament
 a la seva paupèrrima, trista i vergonyosa secció
 de poesia (estimat lector, si és que tenc lectors,
 no voldries convertir-te en emprenedor i obrir
una llibreria especialitzada en poesia, aquí, en aquesta
illa? Seria tot un detall per part teua).

 Xafardejo quants llibres nostres s’han venut;
la xifra és com la mateixa secció. Però tenint en compte
 quanta gent va venir a la seva presentació tampoc és
 per posar-se a plorar. Potser hauríem de reactivar
la seva campanya publicitària, però fent alguna cosa
diferent, com el mateix llibre. Potser em posaria a córrer
nu pels carrers, amb el llibre tapant-me les vergonyes
com una fulla de parra cristiana. Potser, així, la gent
es diria: Mirau, un home despullat pel carrer, vestit
únicament amb un llibre. De quin llibre es deu tractar?

Bé. Curiositat satisfeta. I ja que hi sóc dono una volta
Per la petita llibreria. Busco a Perec desesperadament;
Seria l’hòstia que el tinguessin. No hi ha sort, així que
escodrinyo les novetats editorials. Em fixo en una biografia
De Gainsbourg, editada per Expediciones Polares.
M’agrada Gainsbourg,  la seva musicalitat, el seu romanticisme;
 seria ja la puta hòstia entendre les lletres.
A més, dir que escoltes chanson t’atorga certa aura
De prestigi intel·lectual.

Palpo el llibre, una experiència molt semblant a acariciar
El cos d’una dona, i llegeixo en la contraportada: “La fama
Em destruí”. M’esdevé una lleugera decepció. No és que
Sigui una frase molt original. De fet, és el que sol passar.
Però alhora em provoca enveja. Ah! L’afortunat destruït
Per la fama. Vine a mi, vella Puta, i destrueix-me com
Et surti de les teves cares bragues estripades.

Deixo el llibre al seu lloc i surto de la llibreria
sense comprar res i somiant amb la meva destrucció.