No. La vida no era com m’havia imaginat
Als 37 anys. No tenia ni un puto duro.
Les deutes m’acuitaven: havia de pagar
La teulada de casa i m’havia de comprar
Un cotxe nou perquè el meu vell, atrotinat
I leprós Polo estava pendent que Patricia
Arquett li digués: “ Travessa el túnel. Vés
cap
A la llum”. Encara no havia publicat; les
editorials
Passaven de la meva poesia com de la merda.
I Abril es gronxava, com una monea, sobre
L’horitzó, ensumant-se el cul amb els dits
I fotent-se de les meves aspiracions
literàries.
Però el Sol de tardor s’havia imposat al fred
De l’hivern. Dan Bejar, en la seva vessant
robí,
Estava cantant els seus nananàs en el
reproductor
Del cotxe. I tu m’estaves esperant.
Sí. La vida, als 37, era com me l’havia
imaginat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada