Assaj
al menjador de casa “Epitafi pel poema
que
havia de titular-se “Blue Monday”, per la cançó
dels
New Order” que pròximament he de recitar.
Intent interpretar el poema: començ amb un ritme
de mirall, el romp (però Mirall trencat no em
va agradar;
preferesc
“Alícia a través de l’espill”) acceler, crid,
gesticul
(pint un Pollock), call (silenci de dos temps),
m’oblid
del vers següent, merda, torn a començar, aquí
emfatitz
aquesta paraula i aquella també. Tristesa; la casella
de
la presó. Però el protagonista aconsegueix escapar
i corre, Forest, corre, per l’amor de Déu,
corre. El duel final,
jo sóc ton pare. Uh! Me tiraré per aquest buit
del que no es
veu
el final, segur que no me passa res (tot i així és la millor
peli
de la saga). La resolució del conflicte. I quan acab, Xaplin
surt
de la foscor de l’habitació de la biblioteca, puja al sofà
i
em mira com alleujat, com si hagués acabat de sentir un
disc
experimental de Sonic Youth o l’escriptura en directe
de
50 ombres de Grey en una pissarra. Serà que no li agrada
la
poesia. O potser no li agrada la MEVA poesia? Però, Xaplin,
col·lega,
he d’assajar; ho vull fer bé (quatre cerveses). I torn
a
començar a recitar i amb el primer vers Xaplin s’alça del
sofà
i se’n torna a anar. Definitivament, al meu ca no li agrada
la
meva poesia; crec que començaré a escriure
sonets
d’amor.
