Neruda 1- Buko 0

Diu Neruda que la felicitat és interior, no

Exterior; per tant, no depèn del que tenim

Sinó del que som. Jo no tenc res i sóc infeliç;

Per tant, sóc una merda de persona. Per contra,

 Buko diu que un home que visqui  sol i que tengui

una cuina perpètuament bruta, cinc vegades de cada

 nou es tractarà d’un home excepcional. En aquesta

 ocasió sóc un home excepcional. Així, idò, a qui fer cas?

Voldria creure les paraules del meu senyor, el meu

Déu, el meu amor, però no puc. No em sento excepcional.

Em sento incapaç, inútil, fracassat, derrotat, sense forces

De tornar al combat, temorós del combat, un desertor,

Greixós, perpètuament brut.  Ho sento molt, vell amic,

Però Neruda ens ha marcat un gol en tota l’esquadra.

Malgrat tot, el partit encara no ha acabat; a la banqueta

Espera impacient Arder en el agua, ahogarse en el fuego.

El pitjor que li pot passar a un escriptor

Estic escrivint un poema sobre una dona. Ella

Sap qui sóc, però sóc incapaç de presentar-me a

Causa d’un terror extrem, la meva puta inseguretat.

És tan senzill.

-Ei, hola. Jo sóc aquest que escriu poesia de merda.-

Però la por m’ho impedeix. Rebuig, decepció,

Desil·lusió, no estar a l’alçada. No sé. Tantes coses

I tant poques. No pot ser tan difícil. Per què és tan

Difícil?

Estic escrivint aquest poema. Els versos avancen lentament,

Encara que pugui semblar increïble, però, aleshores, m’envaeix

Una desgana soporífera. No vull escriure el poema. No crec

En el poema. Això és el pitjor que li pot passar a un escriptor:

No creure en el que escriu.

Segurament, aquesta desídia sentida no sigui causada únicament

Per la pèrdua de fe. Segurament  hi hagi una mica de no saber

Per a qui s’escriu, per a què s’escriu, i per l’absoluta manca

D’interès de les editorials. O, solament, és que estic cansat.

Sigui el que sigui, abandono el poema com tots els poemes

Que he escrit. 

En la meva defensa (per un si de cas)

Sí, jo sóc un de tants i tants que consideren

Bukowski un déu i que segueixen el que

Predica amb fanatisme religiós. Sí, jo sóc un

De tants i tants, que en llegir-lo, es llençà a

Escriure versos com qui s’embarca en una

Creuada per decapitar sarrains. I sí, jo no

M’obro a altres estils (encara que això no és

Del tot cert). Renovar-se o morir; prefereixo

Morir. Però he de dir que la culpa no és pas tota

Meva. Jo estava de puta mare sent un desgraciat,

Sense tenir la necessitat d’escriure aquesta

Infelicitat. En tenia prou amb fumar uns cigarrets,

Beure unes cerveses i fotre un clau compassiu de

Tant en tant. Jo no he volgut ser mai poeta (perdó).

Mai vaig donar senyals que indiquessin que ho seria,

I tampoc ara. El meu primer poema no el vaig escriure

 als 15. Jo no he volgut mai escriure. Fou el Poeta qui

 m’ho ordenà. I bé, sé  que mai escriuré com ho feia

el Vell Mestre; Bukowski és únic, per la qual cosa, podràs

dir que no sóc més que un de tants i tants dels mediocres

imitadors del poeta.

Me sua la polla.

Això

No és

Per a tu. 

Somnis corrents

Somio que tot déu està rallant d’aquests

Versos.

-Tothom està rallant de  tu- em diu el meu

Interlocutor.

Una vegada, sols una vegada, vaig tenir un

Somni premonitori. Vaig somiar que era

Expulsat en un partit de futbol. I com que era

Un somni premonitori, vaig ser expulsat en

Aquell partit de futbol. Vermella directa.

En despertar, tenc aquest somni de versos

Universals aferrat al clatell. Desitjo que sigui

Un segon somni premonitori. És un somni premonitori.

 Però en posar  els peus descalços a sobre de les rajoles

 fredes, em dic que he de deixar de creure en aquestes

Xorrades del somnis. No hi ha somnis premonitoris,

Les serps no representen diners, la mare morta

No es comunicà amb tu a través de la consciència

Adormida. Els somnis, somnis són i a ningú importen

Una merda el teus versos.  

La benevolència de l’amor

-90 cèntims l’aigua freda- informo;

El tio paga amb 1 euro.

-Queda’t el canvi.- em contesta amb

To imbècil i menyspreador i, no sé perquè,

Penso en la seva parella.  Sabrà ella que el

Seu estimat és un subnormal declarat?

És clar que ho sap. Follar és la millor manera

Per conèixer a una persona. Així, idò, per què

Està amb ell? Per què se l’estima? Tenc tres

Possibles explicacions:

1.- que la té com la d’un cavall

2.- que folla com un déu transmutat en toro

3.- que té molta pasta

Però és inimaginable que un d’aquest tres pilars

Sostingui una relació sentimental. No, no pot ser.

En una ocasió, jo vaig ser estimat. Jo, el pitjor home

De la Terra. Jo, que he estat construït de palla que

La tramuntana ensorra amb un simple esternut. Jo,

Que res sé de pilars ni contraforts i m’enderroco sovint.

 En una ocasió, jo vaig ser estimat i sempre m’he demanat

 per què vaig ser estimat. Misericòrdia. Compassió. Solitud.

Sacrifici. La perpetuació de l’espècie. La benevolència

De l’amor. De totes maneres, el disculpo; 90 cèntims

Per una aigua de litre i mig freda és un robatori. Però

Què vols que et digui; l’electricitat no es paga sola. 

Cervesa i vi.

He començat a escriure alguna cosa

Que en la meva ment és anomenada

Novel·la; la meva ment és generosa i

Benvolent. En el procés d’escriptura,

He començat també a obrir cerveses

I a descotxar bòtils de vi. L’escriptura és

Lenta com un dia de sol assassí, com el

Caminar d’un cargol; és sagnantment

Dolorosa; bec per mitigar aquest dolor.

Ho faig? Tenc la cervesa o el got de vi

Arraconat a l’esquerra de la pantalla de

L’ordinador, mentre estic embussat en una

Frase, buscant com segueix, buscant les

Paraules que arriben desballestades com

Gotes xineses. La cervesa em mira burlescament

Rient-se de la meva inutilitat com a escriptor

I l’agafo per beure’m la seva burla mentre

Espero a que les coses millorin. Em pregunto

Quantes cerveses i quants bòtils de vi hauré

De destapar abans que les coses millorin. Però

Les coses no milloren. Segurament abandonaré

L’escriptura d’aquesta novel·la com totes aquelles

Que la precediren i tan sols en quedarà d’ella

segles de bòtils buits de cervesa i vi en

bosses de plàstic de supermercat. Estic escoltant

el Mils crianças de Hurtmold. Les ombres de casa

segueixen al seu lloc. No hi ha ningú a les meves

espatlles. Ella se’n va anar. Obriré una altra cervesa

a la seva salut i esperaré a que les coses millorin.

Take it easy

Sóc la llum que viatja

Sóc un estel fugaç envoltat de flames

Sóc olor a neumàtic cremat a l’asfalt

Sóc Speedy González speedat fins al cul;

Estic accelerat.

És capvespre de feina a la meva presó estúpidament

Voluntària.

Subnormal.

No faig més que anar amunt i avall, descarregant gàbies

 plenes a vessar d’aliments i etiquetar-los a preu de caviar

iranià. Estic sol en aquest infern de covardia inexplicable,

per la qual cosa, també  he d’atendre la caixa i aquesta tarda

la clientela no fa més que tocar-me els collons per un puto  gra

de rem, fent-me esnifar més anfetes esmicolades de ràbia

Injustificada.

-3 amb 20- informo a una entranyable parella de vellets

Gavatxos.

La vella, una versió famèlica de Zelda Rubinstein a

Poltergeist, alça les bosses de fruita que han comprat,

Dues taronges i dues llimones, i me les senyala amb el

Dit, com un autòmat indicant un puticlub.

-Què passa.-

-Presio...Presio...-

-U...se-tan-ta...ciiiiinc, tots dos. Toooots doooos.-

Em miren com si de la meva boca n’hagués sortit

Filosofia; telepàticament es miren estranyats.

HÒSTIA PUTA! Vull saltar la caixa per llençar-me a

Sobre de les seves goles i arrabassar-los els caps a mossegades.

Agafo emprenyat una llibreta i l’apunyalo per escriure

Amb la seva sang 1’75.

-Ah!- assentint amb una rialla taujana i fugen ràpidament

Sense ni tan sols demanar una bossa, emportant-se les

Coses en les mans, sense ni tan sols un merci ni un au revoir,

Atemorits per la visió espectral de l’odi. La guillotina no retallà

Suficients colls.

Però , tio. Què passa. Take it easy com diu alguna cançó.

Pren-te les coses amb calma que això encara no ha començat.

per molt que corris no arribaràs abans al final

del camí.