El pitjor que li pot passar a un escriptor

Estic escrivint un poema sobre una dona. Ella

Sap qui sóc, però sóc incapaç de presentar-me a

Causa d’un terror extrem, la meva puta inseguretat.

És tan senzill.

-Ei, hola. Jo sóc aquest que escriu poesia de merda.-

Però la por m’ho impedeix. Rebuig, decepció,

Desil·lusió, no estar a l’alçada. No sé. Tantes coses

I tant poques. No pot ser tan difícil. Per què és tan

Difícil?

Estic escrivint aquest poema. Els versos avancen lentament,

Encara que pugui semblar increïble, però, aleshores, m’envaeix

Una desgana soporífera. No vull escriure el poema. No crec

En el poema. Això és el pitjor que li pot passar a un escriptor:

No creure en el que escriu.

Segurament, aquesta desídia sentida no sigui causada únicament

Per la pèrdua de fe. Segurament  hi hagi una mica de no saber

Per a qui s’escriu, per a què s’escriu, i per l’absoluta manca

D’interès de les editorials. O, solament, és que estic cansat.

Sigui el que sigui, abandono el poema com tots els poemes

Que he escrit.