Take it easy

Sóc la llum que viatja

Sóc un estel fugaç envoltat de flames

Sóc olor a neumàtic cremat a l’asfalt

Sóc Speedy González speedat fins al cul;

Estic accelerat.

És capvespre de feina a la meva presó estúpidament

Voluntària.

Subnormal.

No faig més que anar amunt i avall, descarregant gàbies

 plenes a vessar d’aliments i etiquetar-los a preu de caviar

iranià. Estic sol en aquest infern de covardia inexplicable,

per la qual cosa, també  he d’atendre la caixa i aquesta tarda

la clientela no fa més que tocar-me els collons per un puto  gra

de rem, fent-me esnifar més anfetes esmicolades de ràbia

Injustificada.

-3 amb 20- informo a una entranyable parella de vellets

Gavatxos.

La vella, una versió famèlica de Zelda Rubinstein a

Poltergeist, alça les bosses de fruita que han comprat,

Dues taronges i dues llimones, i me les senyala amb el

Dit, com un autòmat indicant un puticlub.

-Què passa.-

-Presio...Presio...-

-U...se-tan-ta...ciiiiinc, tots dos. Toooots doooos.-

Em miren com si de la meva boca n’hagués sortit

Filosofia; telepàticament es miren estranyats.

HÒSTIA PUTA! Vull saltar la caixa per llençar-me a

Sobre de les seves goles i arrabassar-los els caps a mossegades.

Agafo emprenyat una llibreta i l’apunyalo per escriure

Amb la seva sang 1’75.

-Ah!- assentint amb una rialla taujana i fugen ràpidament

Sense ni tan sols demanar una bossa, emportant-se les

Coses en les mans, sense ni tan sols un merci ni un au revoir,

Atemorits per la visió espectral de l’odi. La guillotina no retallà

Suficients colls.

Però , tio. Què passa. Take it easy com diu alguna cançó.

Pren-te les coses amb calma que això encara no ha començat.

per molt que corris no arribaràs abans al final

del camí.