On són aquells
versos punyents
Que podien
esquinçar els ulls en ser
Llegits?
I on són aquells
versos enrabiats i enfurits
Que bramaven
venjança contra l’existència
Com els udols d’un
llop en una nit de
Lluna plena?
I on són aquells
versos embriagats
Que exaltaven la
felicitat bàquica,
Qual Pan enmig d’un
bosc de nimfes?
I on són les nits i
els bars i el vòmits i les
Dones que passen del meu cul i la puta merda
d’aquesta vida?
Enyoro tant aquests
versos...
Ara és tot
nostàlgia i melangia saturnina.
El David de Miquel
Àngel.
La calma tensa
abans de la batalla,
Una batalla contra
un enemic inexistent,
Una batalla que mai
arribarà.
Puta desertor de
merda.
Així que
Torna, vida meva,
torna al meu
Costat, per després
matar-me
Com tantes vegades em
matares.
No, no tornis.
Deixa-ho estar. Queda’t
A l’ombra de l’home
que ha aconseguit
Fer-te feliç.
Apunyala’l a ell que jo
Llegiré Schopenhauer
estirat al sofà
Estripat que
compràrem plegats.
Déu! Quin turment
més fotut.
Potser serà millor
agafar una bona
Merda, però, per a
això, hauré
D’encomanar-me a
Déu i anar a comprar
Una capsa d’ibuprofens.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada