Merda als records! Merda als pensaments que
Porten als records! Merda a tu també per fer
anar
El cap!
No era un caprici de fava; era un veritable
Enamorament, autèntic i profund i arrelat,
però
Ella em rebutjà ( en la seva defensà diré que
la
Declaració fou covardament desesperada en
L’escriptura d’un poema, amagat en una petita
Capseta amb encant).
-Està bé.- em vaig dir estoicament.
Ja que tota ella em va ser negat per ella
Em vaig conformar amb petits bocinets
Que m’anava injectant amb intel·ligència
Per a no desenganxar-me completament,
però suficients per a que la meva sang
continués
Neta i vermella, fins que un dia em vaig
cansar
De pillar sols fragments que no portaven
enlloc;
Ella no em veia ni com a home ni com a
persona.
I evoco ara el darrer vers d’aquell funest
poema
Que no hauria d’haver escrit mai i que diu
alguna
Cosa semblant a que no volia ser per a ella
sols
Un record. I ves per on, no sóc home, no sóc
persona,
Sóc un record.
I rememoro, aleshores ,quan em vaig sentir
Ofegar, la veu que m’acompanyava en la meva
Caiguda a les profunditats dels oceans, on
dormen
Eterns els nàufrags:
-Deixa de lluitar. Deixa omplir-se els pulmons
Amb aquesta aigua salada que cura les ferides.
Deixa’ls curullar-los fins vessar i amb aquest
nou
Pes adquirit, deixa’t portar lleuger com una ploma
Fins la pregonesa de la mar, on descansen els
homes
De merda com ho ets tu.-
Li hauria d’haver fet cas.
Així que
Merda als records! Merda als pensaments que
Porten als records! Merda a tu també per fer
anar
El cap! I merda també als versos perquè han de
ser
Escrits.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada