La secció de Berto

La noia es debat entre dos homes:

un que la tracta com si ella fos un jardí,

però amb el que s’avorreix com una rosa

esperant una baralla de parella, l’ameba;

i l’altre que li fa arrufar els dits dels peus

quan follen fins al punt que semblen simples

 monyons, com aquelles dones xineses que

des de petites calcen sabates tres números

més humils per, en ser adultes, tenir més

atractiu. Però, pel que es veu, el tipus

aquest és un poc fill de putet. Així, doncs,

cap on es decantarà la balança? És una elecció

fàcil? Pareix que el Berto i l’Andreu ho tenen

clar, però demanen la col·laboració del púbic

que vota, quasi per unanimitat, al fill de putet.

Així que podem dir que el sexe és cosa de

fills de puta. Bé, ens matarem a palles, que

arriba una mica a cansar, però almanco,

et treu de l’escalfor i no fa mal a ningú.

Què hi farem.

Sols espero

          que hagi valgut

                                  la pena.

Entrebancant-me amb els poemes

Escric un poema a partir d’uns versos

d’un grup de música que acabo de descobrir.

Però els versos que escric s’entrebanquen,

s’ofeguen en ells mateixos, com si l’aire

que respiren estigués enverinat; i el que

escric em sembla una puta merda.

No sé què passa. Em noto mancat d’idees,

de creativitat, d’inspiració. La ment diarreica.

Les paraules cruixides en miralls trencats.

Els dits artrítics del vell titellaire Sabbath

Ja no tindré res més a dir? Si és així, sols

cal gravar a la làpida “Perquè el molt subnormal

no tenia res més a dir”. Però potser sols he

 de retornar a Rimbaud, a Baudelaire, a Buko, a O’hara,

a Koch, a Fonollosa. O potser hauria d’escriure

a la manera de Raymond Roussel, o compondre

les sextines d’Arnaut Daniel o els sonets guarros

d’Estellés. O simplement, parar. No hi ha res

dolent en parar. Ashbery escrivia un poema

per mes i és un dels millor poetes del segle

XX, encara que no hi hagi déu que entengui

els seus poemes. No estic dient que imitant

el quefer de Jonàs Berry arribés a ser un gran

poeta. No ha estat aquest mai l’objectiu. De fet,

em conformaria amb solament que se’m deixés

trepitjar el llindar de la porta. Publicar qualque

poemet en alguna revista underground o en

alguna editorial petita de poca tirada. Res més.

Res més que escriure per mes un bon poema.

Però no m’ho puc permetre. He d’escriure

constantment per arribar a encertar el forat,

però ara mateix tot el que escric me sembla

una puta merda, com el poema que escrivia

que rallava del problemes d’enamorar-se

d’un poeta; rallava de tu i crec que no l’he

escrit perquè volia ser cruel. “Podria passar-me

la vida llepant-me les ferides i encara

no cicatritzarien”, canta Tulsa. Però el que he

escrit m’ha semblat una puta merda i ho llençat

a les escombraries.

El carter

Ja no tornes

a casa

i ara,

 en baixar l’escala,

sols moc

la coeta

al carter

 quan em duu

llibres i

no hi ha jornal

que admeti

tantes visites

D'eriçons i conills

“Vine a fer una birra”, m’escriu en Cris.

Són més de les deu dels vespre, duc

ja tres cerveses, tenc ganes de revisar

unes escenes o simplement estirar-me

al sofà i veure alguna pel·lícula (no com

la turca d’ahir vespre amb la que em vaig

quedar clapat); dic que sí (he abandonat

la negació i acceptaria un paper d’actor

en que hauria de menjar merda de ca

o ficar-me un consolador pel cul? o estic

per esculpir en or un bòtil de cervesa

per ballar despullat al seu voltant?)

És nit i pel camí de Tramuntana, obscuritat.

Condueixo com un covard que vol fugir

d’aquesta foscor que es percep eterna o

sóc un dels protagonistes de “Two-lane

Blacktop”. De sobte, enmig de la foscor,

entre els llums llargs del cotxe, se’m creua

un eriçó que esquivo quasi sense voler

i immediatament penso en el poema de Pablo

Cernuda “Como en los erizos” i penso en l’amor,

que és una merda patir fred (aquests dies

la temperatura ha descendit a buscar a Eurídice)

i uns metres més endavant em torno a topar

amb un altre eriçó que torno a esquivar com

un moix espantat i em dic que no pot ser coincidència,

que les coincidències no existeixen, i que si bé

l’amor fa mal, com si un grup de neonazis de dos

metres i d’espatlles com plaques tectòniques

t’apallissessin perquè has volgut enraonar

amb ells, la sang que raja de les ferides et diu

que estàs viu i encara que et dessagnis ha valgut

la pena. I malgrat haver alçat el puny al cel

en un vesprejar americà, i haver posat  a Déu

com a testimoni i jurar que mai més et tornaries

a enamorar, mentre la càmera s’allunya fins que no

ets més que una silueta, et dius que simplement

era el dolor el qui estava rallant.

I quan torno cap a casa, encara és nit i el camí

de Tramuntana, encara obscuritat. Els eriçons

no volen tornar a desafiar la sort a la carretera

(duc ara quatre cerveses) i s’inventen l’amor

en el sofriment de la intimitat. I els dubtes em

sotgen envoltant el cotxe, fantasmes que esgarrapen

la carrosseria per entrar-hi i devorar-me. Però

freno el cotxe en sec i els llenço contra l’obscuritat

perquè se m’ha creuat un conillet de pocs mesos.

He sentit un cop. Prego perquè no l’hagi atropellat.

Collons! que no l’hagi atropellat. I llavors, el veig.

El veig saltironejar buscant compartir el fred.

Em quedo uns minuts parat enmig de la carretera,

enmig de la nit, encara l’obscuritat. La vida és

fascinant; qui sap què pot passar.

Engego el cotxe en direcció a casa.

Falten un parell de cançons per escoltar

al reproductor “Are you swimming in her pool”

de Swan Lake.

El guió de ràdio

Mare. Aquest poema serà trist i dur i cruel.

Si no ets la mare, no

                                                                 el llegeixis.

Mare. Mira’m conduir pel sinuós camí de tramuntana,

passades les quatre de la matinada, amb unes quantes

cerveses al cos, mig congelat de fred i de vergonya,

menant deveres, perquè tenc son, però sobretot perquè

estic escapant d’aquesta vergonya freda. I mira’m

arribar a casa, on tan sols m’esperen les ombres i

 el ca, que ni tan sols s’aixeca del sofà per rebre’m

(bé, és vell i és tard). I mira’m en sol demà, anant a la feina,

una feina que podria fer un fillet de cinc anys (porteu-me

un fillet de cinc anys), una feina que aniquila la ment

i devora els budells com un càstig mitològic en loop

que s’exposa en un museu durant sis mesos,

i que ni els mandales ni les flipades que em recito

per resistir, la fotografia ,la música, el cinema, serveixen

ja per travessar el seu llindar. Perquè tenc la sensació

que no faig res de son endret. Ni tan sols faig bé això d’escriure

 versos, perquè aquí està ple de poesia que no diu absolutament

 res i sembla que jo sóc l’única merda que no té dret a publicar.

Veus per on vaig, mare? Necessito un guió el qual seguir.

M’hagués anat molt bé saber què dir i saber què fer

uns mesos enrere. Però la vida no es regeix per les caselles

 d’una escaleta. És expressionisme abstracte. És beat. És jazz.

 I quan he intentat empresonar i controlar el seu gest salvatge

i instintiu hi ha hagut esquitxos d’esperma i excrements

per tot. Com anit. Em vaig perdre als vint anys i no he sabut

trobar la sortida, perquè no hi ha cap sortida vertadera

indicada amb una fletxa i un epígraf gegants de neó.

Hi ha alguna cosa dins meu, alguna cosa especial

que roman latent, adormida, una bèstia atropelladora

però que sóc incapaç de despertar. Ho sé segur. Perquè

una vegada em vas dir que jo era com tu i tu, mare,

eres especial. Has estat l’únic ésser fins ara que he vist

parar literalment l’altra galta. I no solament això, sinó

també defensar el teu agressor: “No ralleu així.

És la meva germana” vas dir-nos. Però te’n vas

anar abans de revelar-me com ho vas fer per ser especial.

Te’n vas anar i jo em vaig perdre per Déu, per la Mort,

pel pare invisible i per tu. I no he sabut trobar la sortida

i encara que el Sol surt cada matí sempre ho fa amb la mateixa

llum. Te’n vas anar, mare. Joder! Te’n vas anar i

el llevant es creu la tramuntana en aquesta nit freda

que no s’escola entre el dits. Potser sols em cal fer unes

 quantes cerveses amb un amic o sentir algú

contar un acudit o presenciar un miracle, un arc

de Sant Martí invertit, la pluja recitant un altre nom

que no sigui el meu o saber conservar l’amor.

O simplement, sols em cal dormir un poc més

i demà serà un altre dia, com qualsevol dia, encara

que això no és del tot cert: cada dia el cabell em creix

uns mil·límetres més i he aconseguit mantenir intacta

l’ungla del dit del cor de la mà dreta. Vet aquí

                                                            el miracle.

Però això no és suficient.

Les parets blanques i altres poemes

Els dies han tornat parets blanques.

Assegut al sofà, més enllà de les cinc

d’un capvespre sant, sense fer absolutament

res, em costa trobar en aquestes parets

les partícules d’altres colors que posin

 en moviment algun poema. Potser he estat

escrivint molt i estic sec o potser no el suficient.

El cert és que tot el que sento s’esvaeix

en versos d’escuma i tramuntana, com

el poema que escolto en aquest instant

sobre l’odi que sento cap a algú i les ganes

que tenc de fotre-li la d’hòsties fins el cul

per després deixar-me fer el que ell vulgui

perquè sóc culpable d’haver-lo deixat

entrar a l’equació. Però que el fons ell no és

culpable d’haver-se convertit en un factor

a aïllar: desconec el vertader responsable.

No obstant, em sento culpable i això em continua

rossegant. Hi ha un únic culpable o som tots culpables?

No hi ha Déu que vulgui compartir la culpa.

Les parets del menjador són blanques

i el poema és tan feble que es romp amb

el contacte de les ombres. No vull escriure’l.

Sóc culpable de la seva debilitat.

—És normal aquest vent?— em pregunta un estranger

de fava erecta envernissada amb quitrà i plomes

d’oca grassa.

—Un llevant amb tanta força mai és normal— dic jo,

sense la menor culpabilitat.

M'estic llevant

Em vaig mirar els dits. Tenia tot de reveixins

alçats i les ungles mossegades. L’única ungla

 que es salvava era la del dit del cor de la mà

dreta, aquell que un dia em vaig posar l’anell

de la Primera Comunió i que vaig ensenyar

 a tots els assistents. Tot plegat feia bastant

d'oi. Em vaig dir que potser era hora de llevar-me

de mossegar-se les ungles. Però com que sempre

hi ha més coses de les que llevar-se, també ara

m’estic llevant d’arrabassar-me les ungles dels peus

m’estic llevant la sucre

m’estic llevant el pa

m’estic llevant el tabac

m’estic llevant el xubec

m’estic llevant el llevant

m’estic llevant de somiar en tu

m’estic llevant de tu

m’estic llevant de no considerar-me poeta

m’estic llevant de gratar-me les crosteres

m’estic llevant de no escriure els vespres

m’estic llevant la vessa

m’estic llevant la por de no intentar els somnis

m’estic llevant d’odiar-lo i de voler rompre-li la cara, encara que sé que me la rompria ell a jo

m’estic llevant d’estimar

He anat a comprar al supermercat i estic assegut

al cotxe, apunt de tornar a Fornells, menjant-me

un kinder Bueno que està muy  Bueno i me n’adono

que he carregat de sucre, flans  de formatge, els filipinos

 blancs de marca blanca, les galetes gegants de nabius

i trossets de xocolata blanca i la xocolata d’oreo. I mentre

devoro la sucre, desafiant una possible diabetis hereditària,

passen la Gi i la seva filla, i observant l’Eli em dic que

estaria bé navegar alguna vegada per unes cames com dos

rius que t’ofeguen. I, de sobte, tot els somnis que sonen

de puta mare en la ment es tornen somnis, perquè els somnis

somnis són, i aquest vespre somiaré i qui sap si serà amb tu.

I tenc ganes de fumar un cigar, però m’he deixat el tabac

a casa. I aquest capvespre hauré de ser a la feina, sense

poder llegir ni una sola línia sobre John Ashbery (em queden

40 pàgines per arribar a Frank O’Hara) i el Sol fa flexions

per estar en forma per l’estiu i tot sembla que segueix

el seu curs, tot resta com sempre:  em mossego l’única 

ungla salvable de les mans, la del dit del cor de la mà 

dreta, aquell en el que em vaig posar l’anell de la Primera

 Comunió i que vaig ensenyar a tots els assistents

Sols els amants sobreviuen

Ah! L’amor... l’amor... tan senzill d’aconseguir.

Se’t pot creuar a les dues del vespre sortint ben gat

d’un bar de mala mort (potser el sentiment es confongui

amb la gatera; prova de gitar) o ensenyant a tocar

la flauta de Pan o el piano o baixant per la passarel·la d’un barco

després de recuperar tresors enterrats a les profunditats

de la mar. El dia està ple d’aquests instants. Poden aparèixer

amb un espetec de dits, txas i aparec al teu costat.

I, alhora, tan fugaços,  tan efímers, com aquella acumulació

de llaunes de cervesa al menjador del pis d’estudiants

amb el Xavi de coautor imitant l’art efímer de les festivitats

 del Renaixement espanyol; uns instants tan volàtils, tan eteris,

tan difícils de mantenir,  com aquella acumulació de llaunes

 de cerveses al menjador  del pis d’estudiants amb el Xavi

de coautor imitant l’art efímer  de les festivitats del Renaixement

 espanyol i que l’Alícia es va encarregar de llançar a les escombraries.

Ah! L’amor. El meu gran fracàs. Podré ser pobre la resta

dels dies, ser poc ambiciós (encara que açò no és del tot

cert: en el meu cap hi ha somnis megalòmans), tenir

una feina de merda, no publicar... Però el fracàs en l’amor

és el que em portarà als bòtils i a les agulles. Vaig cometre

tants errors, vides meves. No vos vaig rebre mai

despullat, ni vaig envernissar el vostre cos amb nata muntada

(i açò que estic enganxat a la sucre), ni vaig recrear

les vostres fantasies, ni vaig ser un poc dolent, ni vos

vaig saber estimar cada dia. Vaig cometre tants errors...

Tants erros que podria escriure un d’aquests poemes-llista

que tant m’agraden, sense fi, mil errors que he comès en

l’amor. Però de tots ells, el que més greu em sap és

no haver ballat amb vosaltres com dos vampirs

escoltant “Funnel of Love” de Wanda Jackson

assedegats dels desig de la seva pròpia sang.

Letícia Sabater interpreta les obres de Plató

He estat caminant en la nit dormida

i estranyament no ho he fet amb la persona

que em va fer novel·lista, sinó amb la que

em va fer poeta (hòstia! això comença

a ser seriós; em considero ja novel·lista i poeta

sense cap mirament). Que el meu acompanyant

més enllà de la nit hagi estat aquesta persona

m’inquieta i em fa pensar que el temps

no té res a veure amb el Prozac i sí més amb les cebes

i potser hauria de cercar ajuda psicològica. Però

sóc pobre i els pobres només tenim dues opcions:

o trobar la salvació per nosaltres mateixos

o romandre bojos la resta dels dies.

De totes maneres, no he despertat cansat,

he dormit de puta mare, el Sol s’encamina

cap a l’estiu (no, això no és bo; però necessito

els duros) i els problemes es dilueixen sota el sabor

del tabac i del cafè davant de l’ordinador mirant

novetats musicals, revisant el correu i llegint notícies

d’actualitat. Em sorprèn que sigui notícia que Letícia

Sabater hagi passat per quiròfan per semblar-se

a Madonna. Em demano si no serà un rollo tipus

mite de la caverna o alguna cosa així i que Letícia

vol apropar-se a la idea de Madonna, la qual cosa

és impossible, no serà més que un reflex,  i llavors

sento llàstima per ella perquè el món de les aparences

 l’obligarà a passar contínuament per l’hospital

per esquinçar el seu cos voluntàriament, com un

frikie dels videojocs empenyat a canviar de videoconsola

cada cinc anys o dels telèfons mòbils o de la moda.

No la culpo; jo també em voldria semblar a Madonna,

sobretot de l’època del “Like a virgin”. Però el que de devè

m’emprenya és que aquestes aparences sempre

es volen semblar a estrelles del pop o del cinema

i mai a les de la literatura. Per què no es volen semblar

a les germanes Brönte o a Virgínia Woolf a Simone de Beauvoir

o a Jane Austen o a Rosalia de Castro o a Marguerite Duras

o a Gertrude Stein o a Gloria Fuertes o a Alejandra Pizarnik

o a Sylvia Plath? Bé, potser les dues darreres no són un bon

exemple. Pizarnik es va empassar un pot sencer de barbitúrics

i Plath va ficar el cap dins el forn per asfixiar-se amb el gas.

Però la seva poesia és l’hòstia. Suposo que les aparences

del pop i del cinema són més atraients que les de la literatura,

així com les aparences del cos són més envejables que les

de la idea. Però pensa que l’únic servible d’un cos són les cames

que et poden treure del camp de batalla (no com les meves)

 però si tens cap (no com el meu) no hi haurà mai batalla:

si has d’envejar alguna cosa, enveja la intel·ligència,

encara que de vegades s’està molt bé sent un burro:

si t’has de deixar tallar per un bisturí no et demanaràs

mai si és una absurditat amb la que pots morir,

i si hi ha un apocalipsi zombi no cal que tenguis bones

cames; cap mort es voldrà menjar el teu cervell.

M’agradava quan llegies els meus poemes

crec que ja no llegeixes els meus poemes.

suposo que no tens ganes de sentir que

m’agradaria saber de tu, que quan passejo

pels carrers medievals de ciutat espero

topar-me amb tu com qui espera topar-se

amb una estrella de cinema, que de vegades

estic tan emprenyat, ara ja menys, que

me les hauria a hòsties (això reafirmaria

la teva decisió perquè d’una sola bufetada

besaria en terra i he sentit dir que la fragilitat

no és una qualitat atractiva per a les dones),

que algunes nits apareixes en els somnis

o que t’enyoro, un poc, no gaire, massa.

crec que ja no llegeixes els meu poemes.

ho entenc. has passat pàgina i estàs a altres

coses. canta “La Buena  Vida” a “Que nos va

a pasar” que “quan passi el temps

coneixeràs a algú altre

i m’oblidaràs i és que és el normal, encara

que ens faci ràbia sempre passa igual

i ens esforcem en dissimular” i ja no llegeixes

els meus poemes. et podria dir que no tornaré

a escriure sobre tu, aquest és el darrer poema;

de totes maneres no tornaràs a llegir mai més

els meus poemes.

m’agradava que llegissis els meus poemes;

era una altra manera de comunicar-nos.

aquest matí ha fet pedra.

el capvespre és fred.

la nit serà muda.

Divagant sobre la meva posició com a poeta a altes hores de la nit

Mira. Si me demanes què és la poesia

segurament t’enviaré a la merda.

L’únic que sé és que aquesta nit

he estat fumant un excés de tacat,

bevent un excés de cervesa

 i contemplant un excés  de somriures

amb els que no m’importaria despertar

 (no em mal interpretis: he emprat un verb

 que implica la no acció; si te sóc sincer,

estic gaudint la meva angelicalitat.

Quan es rompin les càlides cadenes

que m’hi empresonen, potser

serà massa tard. Bé, què hi farem).

Tal vegada, podem tirar per aquí

i dir que la poesia és un excés de tabac,

de cervesa i de somriures dels que n’estaria satisfet

amb ser sols una ombra del seu dibuix. Però

ara mateix estic cagat de por amb la possibilitat

de tenir ressaca i demà voldria, almenys,

escriure un poema perquè duc una setmana

de puta pena, ignorant els pocs poemes

que em són revelats, per l’esgotament mental,

i estic emprenyat perquè no he pogut iniciar

la segona fase de l’escriptura de la novel·la.

Així que en un gest excessiu, em tragaré

un ibuprofè (la poesia és també un excés

d’ibuprofens). I si llegeixes això, triaré

un omniscient decimonònic i em ficaré al teu

cap que dirà: “El tio aquest, què cony es pensa

que es?”, i que, com em va dir en J.J.: “te falta poesia”.

Però jo sento la poesia d’aquesta manera

i si l’excés de tabac, de cervesa, d’ibuprofens

i de somriures no me fa canviar el sentiment, seguiré igual

sentint-lo. I rallo de ressaques, de fracassos,

de dolor, de mentides, de cagar dues vegades

al dia, i es percep en aquests versos tristesa, nostàlgia,

melangia, però també hi ha humor i ironia (encara

que l’he de treballar més) i merda de ca en fila

índia. Te dic que en aquests versos hi ha molt

més del que ets capaç de veure. Hi ha alguna cosa...

alguna cosa...

M’he engolit un ibuprofè. Demà vull anar a tastar

cervesa artesanal i contemplar cents somriures

des de la meva angelicalitat.

Crec que han donat aigua.

Un poema per continuar despert

Adormir la ment és senzill;

sols cal tenir-te caminant

amunt i avall, fer-te doblegar

l’esquena com si estiguessis

davant d’un rei en el que no creus

(no cal anar tan lluny: davant

de l’empresari que s’ha dignat

a contractar-te. Gràcies... Gràcies),

fer-te col·locar vins, pensant

en beure-te’ls tots, buidar

gàbies per empresonar-te

en elles...

Adormir la ment és senzill.

Escric aquest poema sols

per continuar

despert.

No acotis el cap

He estat caminant tot el dia

en basses fangoses

 que em cobrien fins els genolls.

Em dolen les cames

com si les hagués ficades

dins d’una picadora de carn;

ha estat un dia atziac (collons!,

quin descobriment de paraula.

Amb ella ja puc formar: el festuc

en un atzucac atziac). Però em dic,

per auto-convèncer-me,  que

materialitzaré el sofriment en projectes

que, en tota probabilitat, no seran

més que idees que s’esfumen com el tabac

 i la vida, però que en la meva ment ressonen

com les campanes en el dissabte de festes.

—Els diners s’han de gastar— dic a la Maria

mentre aposto a la loteria, després de fer un cafè

fugint de la feina.

S’han publicat avui moltes mentides

i jo penso, enfilant la costa de la Caseta Blanca,

en un poema, sobre l’acceptació de la resta

de la vida en soledat, que no sé molt bé

com embastar. Però, de sobte, veig el Xaps

que alça amb dificultat grassa, la seva pota

per pixar sobre un manyoc de cables en un enfront

i llavors, el poema s’esvaeix i veig bombes explotant

sobre la mar, llamps esquerdant esquelets de paneres,

la ultradreta guanyant les pròximes eleccions. I el paro

amb un lleu toc de dits al culet (no ho faig mai) i el mano

continuar. I quan ens girem, passem davant d’una jubilada,

que entra al cotxe, mirant-me amb ulls adusts

com si jo fos el culpable que li haguessin cremat

la permanent, i que em fan acotar el cap. Però hi ha alguna

cosa que fa que la barbeta no toqui el pit i m’empenta

el  cap a la seva posició natural.

No reparo en el gest. Forma part del centenars

de gestos que s’escometen diàriament. Saludar,

treure’s un titi del nas, torcar-se el cul. Insignificant.

El dia s’ha allargat. La mar és al meu costat. Corro.

No sé perquè ho faig; les cames semblen

un fibló clavat als genolls. A l’spotify sona el CIA man

dels The Fugs (Tuli Kupferberg i Ed Sanders eren

poetes) i tot el que m’envolta, la mar plena de nàufrags,

la terra erma de primaveres, el cel infinit buit d’esperança,

malgrat tot el que m’envolta, se m’infla el pit

com en un personatge masculí d’un còmic dels seixanta

i crido a la por que sóc poeta i estic boig.