He sentit dir

 

He sentit dir que ets feliç

i mentrestant jo fum en aquest

vespre al llit, sense poder dormir.

 No és que açò sigui un costum.

Fumar al llit és incòmode

i cap la possibilitat d’adormir-se

a la gola d’un drac incontinent.

Però fa ja uns quants dies que

no me trob gaire bé. Vull dir que

enyor coses que molt em tem que

no  assoliré en vida.

Coses com deixar de menjar xocolati,

 o ser valent (que per açò escric poesia),

o dur a terme totes les idees que em rueguen

el cervell com fantasmes que visiten a qualcú

per comunicar-li la seva darrera voluntat,

o tornar a estalonar el cap damunt unes cuixes,

o inventar contes amb els fills perquè

aquests no vindran (i no he escrit el poema

als fills que no vindran) o entendre

d’un puta vegada què significa l’amor.

Totes aquestes novel·les que tant m’agraden sobre

                          la llibertat,

sobre a prendre per cul els convencionalismes

socials, són simple arquitectura efímera per

un dia de festa, una droga, Baudelaire colpejant

un sense sostre, adrenalina subministrada per

la tramuntana que se’n duu les mates i arbusts

deixant entreveure les runes de carn i ossos que som.

A penes quatre pedres. A penes la planta d’un

edifici. A penes qualque cosa. Ni tan sols unes runes

per una escena bucòlica ni pels decorats d’un

pèplum mitològic. I contemplar

                                                        l’Apocalipsi

sols és plaent pels vencedors

o per les grans companyies petroleres o fusteres.

Potser aquesta aflicció no sigui pel fet de sentir-me

una merda desfeta, sinó per fet de ser incapaç de

construir-me de nou. O sols construir-me.

De totes maneres, he llegit al pròleg de Sans Soleil

que fa Isaki Lacuesta un poema de l’arquitecte Arata Isozaki

que diu que les runes són l’estil de les ciutats futures.

Així que fins i tot havent rendit l’energia i sent matèria

inert, encara tenc futur. Bé, ja saps de què rall: el futur és de tothom.

O potser estic complicant les coses i l’explicació

de com és que no puc dormir sigui una oca amb una navalla

assaltant un jubilat que l’alimentava amb llesques

de pa dur ple de floridura; la natura també té les seves reivindicacions.

Potser és que mirant una pel·lícula de Denys Arcand

m’he quedat sobat al sofà. I malgrat tot, sigui

quina sigui la causa de la meva aflicció que no me deixa

dormir, tu segueixes sent feliç i jo fum en aquest

vespre al llit mentre em desembull tranquil·lament

amb els dits els garbuixos de la barba.