Una conversa d’ànims

Llegesc a “Shakespeare mai ho va fer” (un fragment

que forma part del recull “Beure”, una edició feta per

A fans incondicionals de Buko; per a subnormals, vaja)

Aquella anècdota de quan el poeta va ser convidat

Al programa literari “Apostrophes”, de la televisió

Francesa, en que totalment borratxo i fart del moderador,

Pedant i ofensiu (fins i tot el va fer callar, posant-li la mà

A la boca), en Buko va marxar a mig programa.

—Ja era hora que es veiés qualque cosa honesta

A la televisió francesa— li va dir un periodista en sol demà.

Deu! Com m’hagués agradat ser amic seu.

I m’imagin que un dia em telefona per dir-me que em ve

A visitar a Menorca i just trepitjar l’illa aniríem a fer

Unes cerveses a Salgaret per donar-li la benvinguda.

—Què en penses de la meva poesia?— li demanaria.

—Ves-te’n d’aquí.                                         

—Però, tiu. Aquest ha de ser el lloc.

—Beu, idò.

I bé, ja ho saps. Ho he escrit centenars de vegades. La mateixa

Història. Sempre el mateix poema: potser així aprendré a fotografiar

Decentment qualque dia els pilars de l’arquitectura.

Que el meu fetge no assimila l’alcohol. Que tenc unes ressaques

De tres parells de collons que em duren tres dies;

No escriuria mai.

—No em llegeixis a jo.

Però açò és ja impossible. Sóc el súper-dolent qui recrimina

Al superheroi de la poesia: A jo no em vas salvar. Per què

No ho vas fer?. Qualcuns de noltros no volen i no poden ser salvats.

—Al manco, digues-me que un dia arribaré. Menteix-me.

Escriu sobre açò un poema que digui que un dia arribaré.

Podria d’aquesta manera començar:

Llegia poetes de merda i el seu fetge no assimilava l’alcohol,

Però n’estava convençut que un dia ho aconseguiria...