Tot escriptor té el seu tema, la seva
obsessió, el seu deliri.
—Sobre quina cosa escrius?— seria la pregunta
de l’entrevistador.
Ho hauria de demanar a la meva obra
(si em permets tal barbaritat).
Els papers estan escampats per tota la
taula del menjador.
Revisant aquells primers versos en
aquestes nits
solitàries d’enclaustrament (puta merda!
Els elefants s’han despenyat
però que tremoli Roma),
escoltant Satie o les al·lotes de l’Hotel
Chelsea
em responen:
la por
el fracàs,
la pèrdua,
els records,
la solitud...
que invocant el poder de Greyskull es
transformen en
un sentiment de desencaixament, com
demanar a Buñuel
dirigir una pel·lícula de superherois.
Talking heads canten que aquest ha de
ser el lloc
I jo, imbuint-me de la nit pels
carrers de Fornells,
em dic que sí, que aquest ha de ser el
lloc.
En unes quantes ocasions em van obrir
la porta.
—Entra. Ca meva es ca teva, si hi ha
casa de qualcú.
I s’hi estava bé entre aquells perfums
i colors i cames.
Era com estar borratxo sense existir
la ressaca.
Però vaig conduir el meteorit cap
aquella direcció
I els dinosaures es van extingir. Em
despert, ara,
I el dinosaure és un fòssil fet de mil
cinc- centes peces
totes de la mateixa tonalitat beix.
—T’agradaven massa aquells dies d’escriptura—
va dir.
Sí. És ve, Però açò no treu que enyori
com encaixaven
els nostres cossos. Què hi farem si
som un escorpí travessant
un riu a cavall d’una granota.
Brautigan deia que el seu lloc
a la història estava als niulats. Jo
em deixaré els cabells llargs,
em posaré anelletes d’aquelles que en
flames hi passa un lleó,
em tatuaré els braços amb divinitats
mitològiques orientals
i esperaré trobar el meu lloc en
aquesta història,
intentant esbrinar el meu tema, la
meva obsessió, el meu deliri,
intentant descobrir de què tracta la
poesia,
intentant revelar de que va tot açò
que qualcuns anomenen
viure.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada