Diu Nicole Kidman

a la darrera escena d’Eyes Wide Shut

(alerta: spolier),

que “hem de follar més”.

Sí. Follar és molt polit. Però follar requereix

d’un mínim de dues persones. I aquest

requeriment generalment és més difícil

d’aconseguir que donar d’alta un comptador

d’electricitat a Gesa. Te podries fer palles que, en certa

manera, és millor que follar (perquè hi ha menys

dubtes, ningú en surt decebut i “és follar

amb una persona que t’estimes”). Però

açò no és un poema que fa apologia de

l’onanisme. El que vull dir és que aquest

matí, mentre m’eixugava després d’una dutxa,

sonava el Dream, baby, dream, de Suicide,

i no m’he pogut resistir a la cançó. I en faldaret

he començat a ballar al menjador i a cantar

com un llop salvatge udolant a la lluna,

mentre Xaplin em mirava amb la seva cara de

“Tio! Estàs loco”. I he pensat que aquesta frase

feta, “tu, el que has de mester és fotre un clau”,

no tenia cap tipus de sentit ni de significat. Que

comparada amb la música estava humiliadament

buida. I que el que el món necessita és escoltar

més música (per qualque cosa els Beatles deien

que eren més importants que Jesús). Per cert,

la novel·la amb la que s’inspira Eyes Wide Shut”,

“Història somiada” d’Arthur Schnitzler, em va

semblar bastant decebedora.