Diu Emil Cioran

que “la infelicitat és l’estat

poètic per excel·lència”.

I sí. La infelicitat és l’hòstia de poètica.

És un dels grans motors de la poesia,

més que res perquè la merda

ha de sortir per qualque banda.

En aquest sentit, es podria dir

que els poetes són les persones

amb els budells més nets del planeta.

Però no estic d’acord amb

l’afirmació del filòsof pessimista (estic ambiciós).

Ho negaré. La infelicitat NO

és l’estat poètic per excel·lència. Creu-me,

encara que ho digui jo, que la meva vida

no és per tirar coets, precisament. Que ja saps:

tot açò d’estar encadenat a una plantació

de cotó de la que desconeixes on para el Mississipí,

dels silenci i la soledat, dels versos ignorats

(que fa mesos que no escric perquè tenc por d’haver

oblidat el lloc on havia arribat)

al que ara se li ha d’afegir la novel·la

ignorada (que no entra en la línia editorial, diuen)...

I ahir despos-ahir vaig veure una imatge que em va provocar

que volgués apunyalar el cor fins a l’extenuació i que m’anés al llit

amb els ulls vermells, fregats amb sal, i que em va revelar

un poema (que no vaig escriure per açò de la por d’abans)

No. La meva tardor no sembla gaire plàcida. Sembla més

un hivern nòrdic, tan obscur i nevat que he tornat a fumar

per acurçar el fred.

              Únic nàufrag d’una balsa de la Catallufa.

                                      Sense rumb.

                                             Atemorit pels taurons de la Mar Morta.

“Fes-te artista” va suggerir Theo Van Gogh. Però no tothom

pot ser en Vincent. Ja veus. Tot molt infeliç. Però cada matí,

llegesc poesia mentre intent cagar. I aquest migdia,

mentre preparava el dinar, escoltava The Frogs i els he trobat

tan inspiradors com una simfonia wagneriana. I després de dinar

m’he xapat el cul de riure amb un parell d’episodis de The Office.

I quan he anat a cercar la llet a la nevera per fer un cafè hi he

trobat perdut un donete zebrat. “Hòstia puta! Un donete!

Un donete! Veus el que vull dir amb aquesta repetició?

Vull dir que aquest simple i senzill fet de trobar un puto donete

amaga més poesia que la infelicitat de tots els poemes.

I envés d’escriure aquest poema hauria d’estar escrivint

un poema sobre la meravella d’haver trobat un puto donete

que em pensava ja extints a l’estómac. Perquè un donete

és Déu, és un miracle, és pura poesia. Vull dir que

sí, la infelicitat ha escrit molts poemes i n’escriurà molt

més. Centenars i centenars de poemes infeliços sols,

emperò, per arribar a aquest poema del donete que

és  allò que tot poeta ha d’aspirar.

Joder! Que bo que està.