Perquè Déu mos va abandonar. Història alternativa.

 

Jesús , assegut en posició del lotus,

en el jardí de Getsemaní, paia un copiós

sopar, aquell que havia de ser el darrer:

 “Collons que hagi de ser el darrer”.

Reflexionava sobre aquestes coses

i sobre d’altres, viatjant per les eres dels

homes, pels passat, pels present i pel

futur, com un de sol. Potser una nit de bolets;

amb una quantitat menor hauria estat molt millor.

 En acabar la novel·la havia sofert una evolució (no era

un personatge pla) i ni tan sols va esperar

 sentir les petjades dels romans grisos per

sortir per potes del jardí. Va abandonar Jerusalem

sense deixar de córrer (encara no s’havia

descobert el tabac) amb la ferma convicció

d’allunyar-se d’Occident, del Pròxim Orient

i d’Orient (el món conegut, vaja). Corria

i corria. Corre, Forest, corre. Va travessar valls

i muntanyes, mars i rius, boscos i deserts.

Fins que Déu, son Pare, se li va aparèixer:

—Però què collons fas? No es suposava

que havies de morir per la humanitat?

—La humanitat no és mereix que ningú mori per ella.

—I què és el que t’ha portat a aquesta conclusió?—

va tornar a preguntar Déu.

—He passat un agost a Fornells.