Mira! Aquest horitzó cab a
la mà.
I aquell i aquell altre i
aquell d’allà enfora,
on els monstres mengen albergínies
plenes.
Només has d’estirar el braç
(els anglesos tenen
un verb per aquesta acció).
Estira el braç
per conduir el teu exèrcit a
la victòria.
Els otomans van naufragar a
Lepant. Com
a resultat, als terços no se’ls
va aplicar cap
tipus d’equació derivada i
ara prenen el sol
en platges d’aigües de veus
incorruptibles pel tabac,
bevent gin amb menta,
estirats en matalassets
en forma de conco Gilito,
amb els genitals
sent masturbats per les fel·lacions
de la brisa marina.
—La vida és fàcil— me va dir
qualcú. No
era qualcú quan m’ho va dir.
Potser encara no sigui
qualcú. Els records alcen
Històries i les Històries
estan farcides de noms que van ser pronunciats.
Els records són el Verb;
llavors, existeixes.
La vida és tan fàcil, com
estirar el braç. Ordena
estirar el braç. Però per
arribar a aquesta ordre
he de travessar dins meu,
potser entre els pulmons,
un camp de serps i d’espines
que desprenen estramoni.
“I
què li diem a la mort?”. “No aquesta nit”. I, de vegades,
he avançat unes passes per
aquest camp de sègol
i vogamarins. Però jo no som
Holden Caulfield ni allò
és anar a replegar espàrecs.
I quan vaig obrir les mans
estaven xopes de sang: no he
suportat mai el dolor i
i me mareja veure sang. O potser és l’estramoni.
La flor del cascall és molt
polida.
—Què opines?— pregunta el
director d’una empresa financera.
No sé què dir. Estic em
penombra i m’he tallat les mans;
són ara aliment per les serps.
Si vull travessar el bosc
de les ferides i de la sang
hauré d’aprendre a emprar el xerrac. Però
si te som sincer no he sabut
mai identificar un xerrac.
Quedar-se sota l’ombra de l’olivera
com el soldat anònim,
amb una ferida de bala a l’estómac
en un dia d’estiu.
Un déu castigat.
Però jo només vull ser un
home,
un home,
amb tot el que açò comporta.
Si al manco plogués
seria més fàcil apagar l’incendi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada