Els
dies han tornat parets blanques.
Assegut
al sofà, més enllà de les cinc
d’un
capvespre sant, sense fer absolutament
res,
em costa trobar en aquestes parets
les
partícules d’altres colors que posin
en moviment algun poema. Potser he estat
escrivint
molt i estic sec o potser no el suficient.
El
cert és que tot el que sento s’esvaeix
en
versos d’escuma i tramuntana, com
el
poema que escolto en aquest instant
sobre
l’odi que sento cap a algú i les ganes
que
tenc de fotre-li la d’hòsties fins el cul
per
després deixar-me fer el que ell vulgui
perquè
sóc culpable d’haver-lo deixat
entrar
a l’equació. Però que el fons ell no és
culpable
d’haver-se convertit en un factor
a
aïllar: desconec el vertader responsable.
No
obstant, em sento culpable i això em continua
rossegant.
Hi ha un únic culpable o som tots culpables?
No
hi ha Déu que vulgui compartir la culpa.
Les
parets del menjador són blanques
i
el poema és tan feble que es romp amb
el
contacte de les ombres. No vull escriure’l.
Sóc
culpable de la seva debilitat.
—És
normal aquest vent?— em pregunta un estranger
de
fava erecta envernissada amb quitrà i plomes
d’oca
grassa.
—Un
llevant amb tanta força mai és normal— dic jo,
sense
la menor culpabilitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada