Mira.
Si me demanes què és la poesia
segurament
t’enviaré a la merda.
L’únic
que sé és que aquesta nit
he
estat fumant un excés de tacat,
bevent
un excés de cervesa
i contemplant un excés de somriures
amb
els que no m’importaria despertar
(no em mal interpretis: he emprat un verb
que implica la no acció; si te sóc sincer,
estic
gaudint la meva angelicalitat.
Quan
es rompin les càlides cadenes
que
m’hi empresonen, potser
serà
massa tard. Bé, què hi farem).
Tal
vegada, podem tirar per aquí
i
dir que la poesia és un excés de tabac,
de
cervesa i de somriures dels que n’estaria satisfet
amb
ser sols una ombra del seu dibuix. Però
ara
mateix estic cagat de por amb la possibilitat
de
tenir ressaca i demà voldria, almenys,
escriure
un poema perquè duc una setmana
de
puta pena, ignorant els pocs poemes
que
em són revelats, per l’esgotament mental,
i
estic emprenyat perquè no he pogut iniciar
la
segona fase de l’escriptura de la novel·la.
Així
que en un gest excessiu, em tragaré
un
ibuprofè (la poesia és també un excés
d’ibuprofens).
I si llegeixes això, triaré
un
omniscient decimonònic i em ficaré al teu
cap
que dirà: “El tio aquest, què cony es pensa
que
es?”, i que, com em va dir en J.J.: “te falta poesia”.
Però
jo sento la poesia d’aquesta manera
i
si l’excés de tabac, de cervesa, d’ibuprofens
i
de somriures no me fa canviar el sentiment, seguiré igual
sentint-lo.
I rallo de ressaques, de fracassos,
de
dolor, de mentides, de cagar dues vegades
al
dia, i es percep en aquests versos tristesa, nostàlgia,
melangia,
però també hi ha humor i ironia (encara
que
l’he de treballar més) i merda de ca en fila
índia.
Te dic que en aquests versos hi ha molt
més
del que ets capaç de veure. Hi ha alguna cosa...
alguna
cosa...
M’he
engolit un ibuprofè. Demà vull anar a tastar
cervesa
artesanal i contemplar cents somriures
des
de la meva angelicalitat.
Crec
que han donat aigua.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada