El guió de ràdio

Mare. Aquest poema serà trist i dur i cruel.

Si no ets la mare, no

                                                                 el llegeixis.

Mare. Mira’m conduir pel sinuós camí de tramuntana,

passades les quatre de la matinada, amb unes quantes

cerveses al cos, mig congelat de fred i de vergonya,

menant deveres, perquè tenc son, però sobretot perquè

estic escapant d’aquesta vergonya freda. I mira’m

arribar a casa, on tan sols m’esperen les ombres i

 el ca, que ni tan sols s’aixeca del sofà per rebre’m

(bé, és vell i és tard). I mira’m en sol demà, anant a la feina,

una feina que podria fer un fillet de cinc anys (porteu-me

un fillet de cinc anys), una feina que aniquila la ment

i devora els budells com un càstig mitològic en loop

que s’exposa en un museu durant sis mesos,

i que ni els mandales ni les flipades que em recito

per resistir, la fotografia ,la música, el cinema, serveixen

ja per travessar el seu llindar. Perquè tenc la sensació

que no faig res de son endret. Ni tan sols faig bé això d’escriure

 versos, perquè aquí està ple de poesia que no diu absolutament

 res i sembla que jo sóc l’única merda que no té dret a publicar.

Veus per on vaig, mare? Necessito un guió el qual seguir.

M’hagués anat molt bé saber què dir i saber què fer

uns mesos enrere. Però la vida no es regeix per les caselles

 d’una escaleta. És expressionisme abstracte. És beat. És jazz.

 I quan he intentat empresonar i controlar el seu gest salvatge

i instintiu hi ha hagut esquitxos d’esperma i excrements

per tot. Com anit. Em vaig perdre als vint anys i no he sabut

trobar la sortida, perquè no hi ha cap sortida vertadera

indicada amb una fletxa i un epígraf gegants de neó.

Hi ha alguna cosa dins meu, alguna cosa especial

que roman latent, adormida, una bèstia atropelladora

però que sóc incapaç de despertar. Ho sé segur. Perquè

una vegada em vas dir que jo era com tu i tu, mare,

eres especial. Has estat l’únic ésser fins ara que he vist

parar literalment l’altra galta. I no solament això, sinó

també defensar el teu agressor: “No ralleu així.

És la meva germana” vas dir-nos. Però te’n vas

anar abans de revelar-me com ho vas fer per ser especial.

Te’n vas anar i jo em vaig perdre per Déu, per la Mort,

pel pare invisible i per tu. I no he sabut trobar la sortida

i encara que el Sol surt cada matí sempre ho fa amb la mateixa

llum. Te’n vas anar, mare. Joder! Te’n vas anar i

el llevant es creu la tramuntana en aquesta nit freda

que no s’escola entre el dits. Potser sols em cal fer unes

 quantes cerveses amb un amic o sentir algú

contar un acudit o presenciar un miracle, un arc

de Sant Martí invertit, la pluja recitant un altre nom

que no sigui el meu o saber conservar l’amor.

O simplement, sols em cal dormir un poc més

i demà serà un altre dia, com qualsevol dia, encara

que això no és del tot cert: cada dia el cabell em creix

uns mil·límetres més i he aconseguit mantenir intacta

l’ungla del dit del cor de la mà dreta. Vet aquí

                                                            el miracle.

Però això no és suficient.