M'estic llevant

Em vaig mirar els dits. Tenia tot de reveixins

alçats i les ungles mossegades. L’única ungla

 que es salvava era la del dit del cor de la mà

dreta, aquell que un dia em vaig posar l’anell

de la Primera Comunió i que vaig ensenyar

 a tots els assistents. Tot plegat feia bastant

d'oi. Em vaig dir que potser era hora de llevar-me

de mossegar-se les ungles. Però com que sempre

hi ha més coses de les que llevar-se, també ara

m’estic llevant d’arrabassar-me les ungles dels peus

m’estic llevant la sucre

m’estic llevant el pa

m’estic llevant el tabac

m’estic llevant el xubec

m’estic llevant el llevant

m’estic llevant de somiar en tu

m’estic llevant de tu

m’estic llevant de no considerar-me poeta

m’estic llevant de gratar-me les crosteres

m’estic llevant de no escriure els vespres

m’estic llevant la vessa

m’estic llevant la por de no intentar els somnis

m’estic llevant d’odiar-lo i de voler rompre-li la cara, encara que sé que me la rompria ell a jo

m’estic llevant d’estimar

He anat a comprar al supermercat i estic assegut

al cotxe, apunt de tornar a Fornells, menjant-me

un kinder Bueno que està muy  Bueno i me n’adono

que he carregat de sucre, flans  de formatge, els filipinos

 blancs de marca blanca, les galetes gegants de nabius

i trossets de xocolata blanca i la xocolata d’oreo. I mentre

devoro la sucre, desafiant una possible diabetis hereditària,

passen la Gi i la seva filla, i observant l’Eli em dic que

estaria bé navegar alguna vegada per unes cames com dos

rius que t’ofeguen. I, de sobte, tot els somnis que sonen

de puta mare en la ment es tornen somnis, perquè els somnis

somnis són, i aquest vespre somiaré i qui sap si serà amb tu.

I tenc ganes de fumar un cigar, però m’he deixat el tabac

a casa. I aquest capvespre hauré de ser a la feina, sense

poder llegir ni una sola línia sobre John Ashbery (em queden

40 pàgines per arribar a Frank O’Hara) i el Sol fa flexions

per estar en forma per l’estiu i tot sembla que segueix

el seu curs, tot resta com sempre:  em mossego l’única 

ungla salvable de les mans, la del dit del cor de la mà 

dreta, aquell en el que em vaig posar l’anell de la Primera

 Comunió i que vaig ensenyar a tots els assistents