crec
que ja no llegeixes els meus poemes.
suposo
que no tens ganes de sentir que
m’agradaria
saber de tu, que quan passejo
pels
carrers medievals de ciutat espero
topar-me
amb tu com qui espera topar-se
amb
una estrella de cinema, que de vegades
estic
tan emprenyat, ara ja menys, que
me
les hauria a hòsties (això reafirmaria
la
teva decisió perquè d’una sola bufetada
besaria
en terra i he sentit dir que la fragilitat
no
és una qualitat atractiva per a les dones),
que
algunes nits apareixes en els somnis
o
que t’enyoro, un poc, no gaire, massa.
crec
que ja no llegeixes els meu poemes.
ho
entenc. has passat pàgina i estàs a altres
coses.
canta “La Buena Vida” a “Que nos va
a
pasar” que “quan passi el temps
coneixeràs
a algú altre
i
m’oblidaràs i és que és el normal, encara
que
ens faci ràbia sempre passa igual
i
ens esforcem en dissimular” i ja no llegeixes
els
meus poemes. et podria dir que no tornaré
a
escriure sobre tu, aquest és el darrer poema;
de
totes maneres no tornaràs a llegir mai més
els
meus poemes.
m’agradava
que llegissis els meus poemes;
era
una altra manera de comunicar-nos.
aquest
matí ha fet pedra.
el
capvespre és fred.
la
nit serà muda.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada