Letícia Sabater interpreta les obres de Plató

He estat caminant en la nit dormida

i estranyament no ho he fet amb la persona

que em va fer novel·lista, sinó amb la que

em va fer poeta (hòstia! això comença

a ser seriós; em considero ja novel·lista i poeta

sense cap mirament). Que el meu acompanyant

més enllà de la nit hagi estat aquesta persona

m’inquieta i em fa pensar que el temps

no té res a veure amb el Prozac i sí més amb les cebes

i potser hauria de cercar ajuda psicològica. Però

sóc pobre i els pobres només tenim dues opcions:

o trobar la salvació per nosaltres mateixos

o romandre bojos la resta dels dies.

De totes maneres, no he despertat cansat,

he dormit de puta mare, el Sol s’encamina

cap a l’estiu (no, això no és bo; però necessito

els duros) i els problemes es dilueixen sota el sabor

del tabac i del cafè davant de l’ordinador mirant

novetats musicals, revisant el correu i llegint notícies

d’actualitat. Em sorprèn que sigui notícia que Letícia

Sabater hagi passat per quiròfan per semblar-se

a Madonna. Em demano si no serà un rollo tipus

mite de la caverna o alguna cosa així i que Letícia

vol apropar-se a la idea de Madonna, la qual cosa

és impossible, no serà més que un reflex,  i llavors

sento llàstima per ella perquè el món de les aparences

 l’obligarà a passar contínuament per l’hospital

per esquinçar el seu cos voluntàriament, com un

frikie dels videojocs empenyat a canviar de videoconsola

cada cinc anys o dels telèfons mòbils o de la moda.

No la culpo; jo també em voldria semblar a Madonna,

sobretot de l’època del “Like a virgin”. Però el que de devè

m’emprenya és que aquestes aparences sempre

es volen semblar a estrelles del pop o del cinema

i mai a les de la literatura. Per què no es volen semblar

a les germanes Brönte o a Virgínia Woolf a Simone de Beauvoir

o a Jane Austen o a Rosalia de Castro o a Marguerite Duras

o a Gertrude Stein o a Gloria Fuertes o a Alejandra Pizarnik

o a Sylvia Plath? Bé, potser les dues darreres no són un bon

exemple. Pizarnik es va empassar un pot sencer de barbitúrics

i Plath va ficar el cap dins el forn per asfixiar-se amb el gas.

Però la seva poesia és l’hòstia. Suposo que les aparences

del pop i del cinema són més atraients que les de la literatura,

així com les aparences del cos són més envejables que les

de la idea. Però pensa que l’únic servible d’un cos són les cames

que et poden treure del camp de batalla (no com les meves)

 però si tens cap (no com el meu) no hi haurà mai batalla:

si has d’envejar alguna cosa, enveja la intel·ligència,

encara que de vegades s’està molt bé sent un burro:

si t’has de deixar tallar per un bisturí no et demanaràs

mai si és una absurditat amb la que pots morir,

i si hi ha un apocalipsi zombi no cal que tenguis bones

cames; cap mort es voldrà menjar el teu cervell.