He
estat caminant en la nit dormida
i
estranyament no ho he fet amb la persona
que
em va fer novel·lista, sinó amb la que
em
va fer poeta (hòstia! això comença
a
ser seriós; em considero ja novel·lista i poeta
sense
cap mirament). Que el meu acompanyant
més
enllà de la nit hagi estat aquesta persona
m’inquieta
i em fa pensar que el temps
no
té res a veure amb el Prozac i sí més amb les cebes
i
potser hauria de cercar ajuda psicològica. Però
sóc
pobre i els pobres només tenim dues opcions:
o
trobar la salvació per nosaltres mateixos
o
romandre bojos la resta dels dies.
De
totes maneres, no he despertat cansat,
he
dormit de puta mare, el Sol s’encamina
cap
a l’estiu (no, això no és bo; però necessito
els
duros) i els problemes es dilueixen sota el sabor
del
tabac i del cafè davant de l’ordinador mirant
novetats
musicals, revisant el correu i llegint notícies
d’actualitat.
Em sorprèn que sigui notícia que Letícia
Sabater
hagi passat per quiròfan per semblar-se
a
Madonna. Em demano si no serà un rollo tipus
mite
de la caverna o alguna cosa així i que Letícia
vol
apropar-se a la idea de Madonna, la qual cosa
és
impossible, no serà més que un reflex, i
llavors
sento
llàstima per ella perquè el món de les aparences
l’obligarà a passar contínuament per l’hospital
per
esquinçar el seu cos voluntàriament, com un
frikie
dels videojocs empenyat a canviar de videoconsola
cada
cinc anys o dels telèfons mòbils o de la moda.
No
la culpo; jo també em voldria semblar a Madonna,
sobretot
de l’època del “Like a virgin”. Però el que de devè
m’emprenya
és que aquestes aparences sempre
es
volen semblar a estrelles del pop o del cinema
i
mai a les de la literatura. Per què no es volen semblar
a
les germanes Brönte o a Virgínia Woolf a Simone de Beauvoir
o
a Jane Austen o a Rosalia de Castro o a Marguerite Duras
o
a Gertrude Stein o a Gloria Fuertes o a Alejandra Pizarnik
o
a Sylvia Plath? Bé, potser les dues darreres no són un bon
exemple.
Pizarnik es va empassar un pot sencer de barbitúrics
i
Plath va ficar el cap dins el forn per asfixiar-se amb el gas.
Però
la seva poesia és l’hòstia. Suposo que les aparences
del
pop i del cinema són més atraients que les de la literatura,
així
com les aparences del cos són més envejables que les
de
la idea. Però pensa que l’únic servible d’un cos són les cames
que
et poden treure del camp de batalla (no com les meves)
però si tens cap (no com el meu) no hi haurà
mai batalla:
si
has d’envejar alguna cosa, enveja la intel·ligència,
encara
que de vegades s’està molt bé sent un burro:
si
t’has de deixar tallar per un bisturí no et demanaràs
mai
si és una absurditat amb la que pots morir,
i
si hi ha un apocalipsi zombi no cal que tenguis bones
cames;
cap mort es voldrà menjar el teu cervell.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada