Escric
un poema a partir d’uns versos
d’un
grup de música que acabo de descobrir.
Però
els versos que escric s’entrebanquen,
s’ofeguen
en ells mateixos, com si l’aire
que
respiren estigués enverinat; i el que
escric
em sembla una puta merda.
No
sé què passa. Em noto mancat d’idees,
de
creativitat, d’inspiració. La ment diarreica.
Les
paraules cruixides en miralls trencats.
Els
dits artrítics del vell titellaire Sabbath
Ja
no tindré res més a dir? Si és així, sols
cal
gravar a la làpida “Perquè el molt subnormal
no
tenia res més a dir”. Però potser sols he
de retornar a Rimbaud, a Baudelaire, a Buko, a
O’hara,
a
Koch, a Fonollosa. O potser hauria d’escriure
a
la manera de Raymond Roussel, o compondre
les
sextines d’Arnaut Daniel o els sonets guarros
d’Estellés.
O simplement, parar. No hi ha res
dolent
en parar. Ashbery escrivia un poema
per
mes i és un dels millor poetes del segle
XX,
encara que no hi hagi déu que entengui
els
seus poemes. No estic dient que imitant
el
quefer de Jonàs Berry arribés a ser un gran
poeta.
No ha estat aquest mai l’objectiu. De fet,
em
conformaria amb solament que se’m deixés
trepitjar
el llindar de la porta. Publicar qualque
poemet
en alguna revista underground o en
alguna
editorial petita de poca tirada. Res més.
Res
més que escriure per mes un bon poema.
Però
no m’ho puc permetre. He d’escriure
constantment
per arribar a encertar el forat,
però
ara mateix tot el que escric me sembla
una
puta merda, com el poema que escrivia
que
rallava del problemes d’enamorar-se
d’un
poeta; rallava de tu i crec que no l’he
escrit
perquè volia ser cruel. “Podria passar-me
la
vida llepant-me les ferides i encara
no
cicatritzarien”, canta Tulsa. Però el que he
escrit
m’ha semblat una puta merda i ho llençat
a
les escombraries.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada