Viu en mi
una densa foscor.
Els dimonis que hi habiten
em persegueixen, es burlen
de mi, em menyspreen ,
m’escupen, m’insulten,
em burxen amb agulles.
I quan sadolls m’abandonen
tirat al terra de la nit obscura,
ple de cops blaus i sangtraïts,
em netejo amb el palmell
de la mà la sang que goteja
del nas, com quan era petit,
i etzibo al no res la ira que em
rossega les entranyes.
He perdut les sabates en aquesta
foscor;
em clavo una agulla enmig dels dits del peu.
Però Sant Giréssim
construeix castells d’arena
a la vorera del Jordà i no hi ha ningú més
que me la pugui extreure i el
dolor
que em provoca intensifica la
ràbia
que amenaça ofegar els òrgans
interns.
I en aquesta foscor no hi ha més
que posar-se a escriure.
De vegades he de buscar les
paraules
en un alfabet ciríl·lic. D’altres
vessen
per un forat mil·limètric. I
poques vegades
diluvien. Hi ha vegades que en
una hora
escric 10 línies (i tot i així
disten de ser
perfectes) i d’altres els dits es
mouen
com els d’una tipògrafa dels
cinquanta.
I malgrat substituir els violins per
la trompeta
de Rob Mazurek, aquesta
obscuritat,
aquesta nit que no acaba, es
queda
quieta, en silenci, arraulida com
un moix,
i puc prest anar-me’n a dormir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada