M’agradaria dir que ja
no
penso en tu mai més,
però
la veritat és que
penso
en tu a totes hores.
Em
desperto a les 4,
segurament
a causa
de
dormir amb un peu
levitant
fora de les mantes.
He
estat somiant. Em trobava
en
una nau industrial,
amb
una pista de tenis
com
un ring de boxa, al mig.
Jugava
a tenis-futbol amb un
dels
tenistes i amb el seu fill.
Tenien
trets asiàtics, però no
eren
asiàtics. Més tard, sopava
en
una taula en una cantonada
d’aquesta
nau industrial. Hi havia
na
Cris, na Irene, na Carmen (na Carmen
és
l’element surrealista del somni)
i
tu; na Cris seia entremig de nosaltres.
—He
organitzat una festa de disfresses
per
divendres. Vols venir?— em diu na Cris.
Mirant-te,
na Cris es va adonar de l’error
que
havia comès. Mirant-vos em vaig
adonar
que s’havia comès un error;
no
volies que assistís a la festa
i
jo no em volia trobar...
—Gràcies
per la invitació. Però em quedaré
a
casa. Escriuré.
Surto
del llit i vaig cap a la nevera
per
agafar un Filipinos blanc de marca
blanca.
Me’l cruspeixo d’una mossegada.
Em
giro per veure si el Xaps ha
ensumat
el dolç, però dorm plàcidament
al
sofà, somiant en pilotes de carn,
vienes
de sobrassada i formatjades.
Sense
destorbar el somni, torno al llit,
em
tapo i penso en escriure aquest poema.
A
fora, el vent també ha estat somiant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada