Els reganyols em cauen ja
sobre els ulls i quasi em fan
pessigolles al nas. Avui bufa
un poc de vent després
de dies en calma. S’agraeix
que sigui llevant. M’ha agradat
sempre, el llevat. És el vent
que et duu a casa.
Passejant amb Xaplin,
el vent bressola aquests
reganyols
que un temps van ser camamil·la.
Els gronxa de dreta a esquerra,
acariciant el mirall trencat
del meu rostre, com una mà
passant pàgines d’un llibre,
És el més a prop de sentir-me
un home lliure.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada