Diu el cantautor consagrat

que

“t’estim.

 I no vull que vengui el destí

a venjar-se de mi

 i que prefereixo

la guerra amb tu

a un hivern sense tu”

Sí. Molt bé. Molt polit tot.

Jo també empr l’analogia de la guerra.

L’amor sovint s’hi assembla.

Que a tu t’agrada l’ensalada amb fruits

secs i jo els prefereixo hidratats.

Que ets més dels Beatles

i jo més dels Stones. Que aquesta

nit veiem una superproducció

i jo em vull cagar en Godard

(com anar a veure un partit de futbol

regional i cagar-se en els morts de l’àrbitre).

 Que demà tindràs  ressaca i jo esmicolo ibuprofè.

Que somies i jo tenc mal sons.

I sí. Els hiverns són silenciosos i durs i crus i solitaris

 després  d’ejacular en una habitació de motel

de carretera. Però abans de declarar la guerra

 (creu-me. He estat en llibres i sols es sent por),

abans d’assassinar prínceps i polítics,

abans dels dos desaparèixer

entre el fum de les bombes i els crits

dels desmembrats, és millor quedar-se

arraulit en aquests hiverns sense tu.

Perquè l’amor hauria de ser un ofegar-se

en un riu, col·locat de Rohypnols,

fluint cap les infinites possibilitats

de la mar oberta.

b) A propòsit d’aquest “Diu el cantautor consagrat”

Quins són els ulls del poeta?

 Els seus o els teus?

Pens en una resposta de na Neus Canyelles

en una entrevista que en Cris em va passar

per whatsapp: “Si vius a una illa i ets tímida,

no tens res a fer”. Jo hi afegiria ser gandul

i tenir els teus propis ulls, encara que amb ells

no hi vegis res.