Ho entenc

Que la mar s’espanta amb la tramuntana

i no amb el vent d’en terra. Que el cavall

seu al tron i la somera ascendeix al calvari

enmig de burles i insults. Que el so de la paraula

 és més càlid que el del silenci.

Voldria ser la tramuntana i el cavall i la paraula.

Voldria ser l’ànima de la festa i el pallasso

que fa riure i l’acudit del fem llum.

Voldria ser els versos de Whitman

i ser traficant d’armes perquè res

s’aconsegueix amb la poesia

i tenir l’encant de Frank i morir llavors

atropellat absurdament per un taxi.

Voldria ser el xupa xup de nata i maduixa.

Però si sóc en una foto d’un grup de trenta

persones m’estalono a la paret, me’n vaig

sense dir “adéu”, tenc mals de cap,

em fas por, ploro segurament més que tu,

vomito totes les ressaques, escolto

el Dave Brubeck Quartet mentre escric

aquest poema .

I fa tres dies que hi ha tramuntana

i no et culpo. Encara que és difícil,

ho entenc. Que a la nit s’han d’arraconar

els llibres. Que la pols s’escombra davall

l’estora. Que no és un món per gent espantada.

Que escriure és un acte de solitud.

No. No et culpo.

Perdoneu-me. He estat dormint

i si no vos importa, seguiré dormint.

Joder! I jo pensant en deixar de fumar.