La renou callada

I agafo la guitarra i em poso

A cantar les dues úniques cançons

Que he aconseguit clavar al cervell

I, quan de la meva boca bruta i seca

i marcida en surten els primers versos,

Xaplin, jaient al sofà, fuig.

Quin cabró. Fa sempre el mateix.

Que el teu propi ca no vulgui

Sentir-te cantar laments ha de

Significar alguna cosa. Alguna

Cosa com que pertanys a la gent

Que es flipa, que somies horitzons,

Que no has dormit mai en un llit

De pues, que ja no ets l’àngel que

Havia de cantar a les noces de la

Teva germana, que t’han baixat, no

Gaire, els ous, que no ets més que

Renou. No hi ha res més que renou

Que no es sent.