I anem a una nova sala de concerts
Que s’inaugura aquest o aquell vespre
Enmig de naus industrials que són
Gegants de vent contra els que
Envestir, més enfora que la meva fi
Del món. Estic a la fi del món.
I el grup que toca està bé, són bons
Músics i tot això, però no me diuen
Res; no prenen cap tipus de risc.
I tot i així, ens prenem dues Alhambres
Que s’acumulen a les canyes del sopar.
I quan acaba el concert, conduïm cap
A un bar del centre de l’illa i demano
Una mitjana més. I sé el que això
Significa. Ho he escrit centenars
De vegades. Demà... Demà despertaré
A l’infern que hauré d’apagar amb
Ibuprofens i me cagaré amb Déu i sa mare.
Però en aquestes horetes d’escoltar música,
De deglutir llúpols i xerrar del temps i de les
Misèries, he oblidat els monstres que
M’envolten i em corquen, que el cap és una
Baldufa, que visc a la fi del món, la meva inutilitat
social, la necessitat d’entrenar la valentia
I a tu. I cremar a l’infern
ja no és tan
Deliciosament solitari.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada