Fent la vida menys dolorosa o simplement fent el tonto

És un dia gris i fred i de fotuda tramuntana

Travessant Stalingrad el 1942.

—Feia molt que teníem una tramuntana

D’aquestes— diu el Joan.

— Les havia oblidades— responc jo,

Passejant amb pijama pel carrer.

Sí. És un dia per tancar-se en clau a casa,

Mirant la televisió, amb el foc de l’estufa

Crepitant alegre i festiu.

Així que em poso a escriure unes línies

De la novel·la i llavors reviso antics poemes

Perduts en projectes oblidats. I collons,

Amb aquests poemes.  Tan durs, tan crus,

Tan cruels,  tanta mala llet, tanta ira. Ja no

sóc tan dur, ni tan cru, ni tan cruel, ni tenc tanta

mala llet ni tanta ira. Potser m’estic tornant més

savi o simplement és el cansament de la vida.

Sigui el que sigui, la revisió d’aquests projectes

Abandonats i arraconats i empolsinats

Em retorna algun tipus de fe i estic tan

Animat que engego el Here are The Sonics

I el ritme endimoniat i salvatge del rock

Em posseeix i fa que m’aixequi de la cadira

I que em posi a improvisar passos d’algun ball

Prohibit per incitar a l’obscenitat l’octubre de

1957, davant la mirada incrèdula i atònita de Xaplin,

Sota un turó de mantes, expressió que diu: “Tio, estàs

Loco” i que fa que em rompi el cul de riure.

Un segons. Uns escassos segons com un xut

D’heroïna. Uns insuficients segons que, encara

Que no han estat més que fer el tonto, he

Sentit que la vida era menys dolorosa.