Els arbres de l’aparcament semblen mans
Sostenint estrelles a través del parabrises
del cotxe, romput pel
polsim de la pluja;
a les meves mans, en canvi, un Kinder Delice.
No me l’hauria de menjar. No he perdut
Ni un fotut gram des de l’estiu i se m’ha
Esquerdat un queixal que brama per sucre.
Però hi ha tantes coses que no hauríem de fer.
Fumar (he avançat una cama, però l’he
Enretirada de seguida), beure, tenir por,
Somiar, preocupar-nos per tonteries,
Odiar, sentir dolor, enamorar-se, estimar.
Sentir. Potser hauríem
d’abandonar la nostra
Humanitat i deixar
pas als nostres instints animals.
Ser animals que actuen pel que són...
Joder. Que bo que està. El devoro amb tres
Mossos i quan la sucre ja ha penetrat
Per tot el cos, per les artèries i pel queixal,
Me n’adono que no dic més que putes tonteries;
Si sóc un animal no faig més que udolar a les estrelles.
Engego el cotxe i torno a la soledat de casa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada