A la plaça hi ha ballades i el patge
Reial i els amics amb els fills.
Em dic d’anar-hi, que en acabar
Els temps dels nanos farem un parell
De canyes (malgrat estar jo medicat)
I rallarem de la futilitat de l’existència
I de tetes i culs. Així que em cargolo
Un cigar i m’hi dirigeixo. I en ser
Al centre del poble, busco un raconet
Apartat i observo els amics amb els fills.
I estic content de veure’ls acompanyar
Els fills a entregar la carta al patge i
Que la plaça estigui plena de vida i...
Em pregunto per què he baixat, què
Hi faig aquí, en aquest lloc, en aquest
Centre, perquè està clar que no pinto
Plàtans ni maniquins ni trens a la llunyania.
Jo no pertany a aquest lloc ni a aquest
Moment, al que segueix, quin és el meu
Lloc? Creia que la resposta era senzilla:
El meu lloc era al teu costat. Però estava
Equivocat. Així que
hauré de buscar un
Altre lloc. Però buscar implica moure’s
I sóc vell i no tenc ni cames ni cap i el refredat
I el tabac m’ofega. I dono una calada al cigar
I em quedo sense respiració i la ment
(perquè no tenc cap) s’eleva i veig que, potser
M’estic equivocant altre cop (perquè la vida
És una successió d’equivocacions) i no es tracta
De buscar sinó de construir el teu lloc, al que
Segueix: i com construeixo el meu lloc? Ma
Mare partí i mon pare, el constructor, mai
Volgué que el seu fill, el seu mascle, seguís
Les seves passes. Una casa sempre es construeix
Des de la baix, deia el professor de matemàtiques.
I potser és això el que estic fent, construir la
Base d’alguna cosa amb versos, sol, a casa,
Davant l’ordinador, amb Xaplin dormint al sofà,
Amb l’estufa encesa i amb les tortugues ninja
De fons. El que ens condueix
la darrera pregunta:
Quan de temps em durà construir el meu lloc?
Potser no el vegi acabat mai. Potser Déu em castigui
Per tal ofensa, potser em mori enmig del desert
Abans de trobar la terra promesa o potser
Synecdoche, New York, de Charlie Kaufman
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada