El fat

 

Anit va passar per Fornells un cap de fibló.

Semblava un cap de fibló. No sé què és

un cap de fibló. Deixem-ho amb una tempesta

d’estiu per donar la benvinguda a l’agost.

 

La trepitjada del vent i el crit de la pluja

em van desvetllar. Les tropes d’Anníbal

sobre Roma (o potser va ser el cafè

negre de després de dinar perquè la llet

mata el cafè). Vull dir que passes pena per ca teva;

m’entra aigua per tot. O potser sols era que tenia

un poc de por. Ja saps: som un covard i fuj

 del dolor. Però tota tempesta escampa ( a no ser

que sigui una tempesta per aniquilar la humanitat).

Així que després de contemplar el darrer llamp i

la darrera gota d’aigua, vaig tornar al llit;

la invocació de la son estava anit escrita en sànscrit.

 

Intentant recordar com es fa açò de dormir,

no sé com és, vaig pensar amb mo mare

(després de 22 anys encara pens en tu, mo mare).

Pensava en que jo som fill de na Sita,

com si ella fos un personatge llegendari

recitat en centenars de poemes indis.

I com a fill d’ella que som estava destinat

a grans gestes. Defineix tu mateix grans gestes:

travessar oceans? em mareig. Escalar muntanyes?

tenc vertigen. Trobar la flor romanial? a dures penes

sé distingir la camamil·la. Assolir la il·luminació? la llum

em cega. Buda amb raybans. No. L’única possibilitat

real que se m’acudia era açò: l’escriptura.

Però és agost i estic un poc desanimat

           ....( és el meu estat perpetu?)...

Ningú vol comprar la novel·la ni aquests versos;

el rebuig és esgotador i ja saps que jo tenc mans

de pianista. És cert que hauria de fer més

per part meva i no deixar-ho quasi tot en mans d’altres

(aquest vers és per agrair-te, amic, en jo la teva fe).

 Però som un mal venedor.

—Al Mercadona ho trobes més barat—dic.

 

La cosa és que estic cansat d’intentar assolir l’horitzó

de la publicació i potser m’hauria de conformar

en demanar sols lluna i flors. Escriure només

pel plaer d’escriure. Com Salinger. Però és que ell

va escriure una de les novel·les de referència

de la història de la literatura contemporània.

I a  jo em falta intel·ligència per escriure i el talent

me’l menj (ahir me vaig embalar seguides

dues panteres roses). Tenc la sensació que mai

ho aconseguiré. Seré ignot  la resta de la vida.

—Que afortunat. No ets valorat en la teva pròpia època—

diu Phoebe en un episodi de Friends.

—No és agradable ser un pintor maleït—

replica Maurice Utrillo. No. No és agradable

que no se’t valori el que crees. I estic cansat.

No tenc la força ni l’enteresa per continuar.

Quin sentit té tot açò? Així que potser

he errat el tir. Potser la meva gran gesta no sigui més

que la més simple i aterradora

               existència,

       com la de tots noltros,

i no mos queda més que seguir.