Nighthawks

Eren les vuit del vespre

D’un diumenge de fred i desolació.

Tornàvem d’un dinar amb la colla

I sense cap responsabilitat que ens esperés a casa,

Potser sols la d’aquests versos,

Vam decidir amb un amic

Anar a fer unes cerveses

A l’únic bar del poble que estava obert,

Un dels propietaris del qual era també amic nostre.

Sí. Estava obert; hi havia llum,

Però en el bar no hi havia ni una ànima,

Com en una fotografia de revista.

Ens dirigírem a la barra

I allí trobàrem al nostre amic

Servint cerveses a un vell en silenci.

-Ei! No sembleu gaire ferits-

  Abandonant al seu únic client.

-Doncs no et pensis. Hem begut, hem begut,

Però la vida ha entrat a un altre camí-

I l’amic cambrer, és clar, serví tres cerveses

i ens posàrem a rallar de les nostres coses

Mentre aquell vell del nostres costat

Continuava en silenci,

Bevent la seva cervesa lentament

Com qui ja no t’he res a esperar.

Era un silenci mut i afamat

I de vegades se’ns encomanava

I llavors, quan això succeïa,

Quan el silenci ens devorava a tots,

 era graciós veure’ns als quatre

Girant els nostres caps,

En un moviment compassat i a l’uníson,

Cap a qualsevol soroll que la nostra ment imaginés,

Per després fer avançar les tropes

I tornar les aigües al seu curs normal.

El silenci fa anys que rossega la meva carn,

No sóc aliè a la seva podridura,

Així que jo també sofria episodis de mutisme

En els que abandonava  els meus amics en el seu discurs

 I em quedava observant aquell vell pàl·lid

Hòstia puta! Mira-te’l. Mira’t.

No, tiu. Si tu acabaràs igual.

Amb 70 anys i fent cerveses en un bar

On seràs l’únic client,

sense tenir res a dir.

-Que et dec-

Digué afortunadament,

Amb una veu ronca i cansada.

Pagà i se n’anà,

Deixant-nos a nosaltres tres,

Sols,

Fent cerveses