Sovint
Em ve a la memòria
Aquella vegada
Que vaig somiar amb
Ma mare
En el qual em digué,
Amb la veu més
dolça i tendra
Amb la que un mort
Es pot expressar,
El què havia de
fer.
No ploris més,
polit meu.
I jo
vaig deixar de
plorar.
Des d’aquella nit
He intentat invocar
el mateix somni
Milions de vegades.
Aquesta nit
Ho he tornat a
intentar
Amb el conjur
Què he de fer?
Què he de fer?
Què he de fer?
Què he de fer?
Però, pel que es
veu,
Déu et concedeix el
privilegi
de rallar amb els
morts
sols
una vegada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada