El vent tornava a retrunyir
Qual trompetes de
Jericó.
Es despertà com
sempre
Quan Eol enrabiat es presentava,
Atemorit que s’ensorrés
El sostre a sobre
seu
O que el vent
arrabassés
Els fonaments de la
casa
Per transportar-la
a Oz.
El llum ataronjat d’una
estufa catalítica
El feu creure enmig
de les flames de l’infern,
Però l’importà una
merda estar-se a l’avern;
Era com esperar a la
consulta del metge.
Així que es posà a
llegir unes pàgines
Del mare nit de
vonnegut
Per esperar a que
algun dimoni l’atengués
Mentre a fora
El vent
interpretava una simfonia
Per ensorrar
Murs infranquejables.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada