La necessitat

Aquest matí

M’han fet recordar,

Amb gestos involuntaris i desapercebuts,

Quant necessari és tenir gent al teu voltant

Per sentir-se viu.

Que sí,

Que la idea del Ranger Solitari és romànticament molt atraient.

La puta idea de la foscor.

Però qui cony vol vagar pel món en completa solitud?

Qui cony vol sentir-se sol?

Qui cony vol caminar sol per la nit?

Fins i tot el Ranger Solitari tenia a Tonto al seu costat.

I llavors, he pensat en tu,

En quant et necessitava,

En quant inútil era jo per a la vida

I que fàcil era per a tu arranjar-ho

Tot.

-No sé què faria sense tu- et vaig dir una vegada

Però desgraciadament ho vaig oblidar

Recordo perfectament el dia que ho vaig oblidar.

Tu t’havies fet amiga d’una punki okupa

I ella ens convidà a passar la tarda a la casa ocupada

Però jo em vaig dir

-No. No necessito això-

I fou l’inici de l’oblit profund;

Vaig oblidar que tu també em necessitaves,

Com aquella nit que tornares a casa

Després de treballar al bar,

A les 4 o les 5 de la matinada,

I quan et ficares al llit

Jo et vaig abraçar

I tu em contestares, tristesa amarga,

-Fa molt que no m’abraces-

Perquè havia oblidat abraçar-te,

Havia oblidat besar-te,

Havia oblidat estimar-te,

Havia oblidat que tu també em necessitaves.

I ara ens trobem en aquest impàs:

Jo continuo sent un inútil per a la vida

I tu ja no em necessites.