S’atraca l’hòstia (premi literari)

S’atraca l’hòstia

I vindrà quan menys m’ho esperi,

Amb els dies passant.

I quan se m’etzibi

Cauré fulminat a terra

d'un sol cop,

Com si m’haguessin fotut un tret a la testa.

I em veuré besant l’asfalt,

Escopint sang,

Arrabassant-me dents,

Plorant les paraules.

Avergonyit, humiliat, derrotat.

Sol.

Però, vet aquí, el quid de la qüestió,

Que m’alçaré,

Deixaré enrere les rialles dels vencedors i entesos

I seguiré