enemics

Em descobreixo despertant

Amb els badalls del sol.

Són les 6’30.

Dormo poc; el futur em neguiteja.

Bé. Què hi farem.

Faig el cafè, el cigarret

I surto a passejar el ca.

L’agost s’acaba, els carrers són buits,

bufa una lleugera tramuntana

Que amaina la fotuda calor

I aquest matí no he d’anar a treballar.

He dormit poc,

Però després de molt de temps,

Em sento alleujat,

Un alleujament que es veu truncat

En veure a un indesitjable mal parit

Que se’ns acosta.

Un subnormal que es creu posseïdor  

De la veritat absoluta

I que detesta la meva família.

Almenys li donaré el bon dia;

No hi ha cap mal en ser correcte.

Però quan estic apunt d’etzibar-li la hipocresia

Observo al molt desgraciat passar de llarg

Sense ni tan sols mirar-me.

I llavors

M’envaeix alguna cosa

Semblant a la felicitat.

Un somriure se m’embossa al rostre

Marcat per la son

Que m’indica que

Alguna cosa estic fent bé

En la meva vida.

Si no tens enemics

És que alguna cosa

Estàs fent malament.