No
l’he tractada aquest estiu gaire bé.
Però
em vaig dir que està passant una mala
època,
que és un ésser sense malícia;
prové
del camp; li vaig demanar disculpes.
potser
per això em va saber tan de greu
la
seva reacció desmesurada.
La
naturalesa humana és malvada.
Quan
la vaig conèixer em va semblar
que
no podia fer mal a ningú. Supos que eren
els
meus ulls just sortits de la segona infantesa.
La
gent no canvia. Sí. Em vaig equivocar en el judici,
però
això no és estrany: sempre pens que per sempre
és
l’amor i mira’m, em balla un queixal; hauria d’anar
a
la dentista. Pèrò açò no és un poema d’amor
i
estic menjant pastanaga mentre escric i he començat
a
dir “què passa, vell” i “açò... açò és tot, amics”. Sí.
m’ha
sabut tant de greu la seva reacció desmesurada
que
açò és tot: l’he desterrat de la meva història.
L’he
començat a esborrar de la memòria, de les fotografies
(si
apareixem junts a alguna fotografia), de la vida diària
i
ara és com un personatge d’un somni que no saps qui
és:
“Hi havia qualcú, però no l’he sabut reconèixer”.
Hòstia!
No és açò l’argument de “Oblida’t de mi” de Gondry?
No
l’has vista? És una gran pel·lícula sobre l’amor. Però
Açò
no és un poema sobre l’amor sinó sobre les coses
de
cada dia. Sí. Ja sé que el que propos és difícil
d’aconseguir.
De moment, esborraré aquest poema
que
ralla d’ella, te penjaré i telefonaré a la dentista per demanar
hora.
Diuen
que ha de ploure
molt.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada