Obr els ulls;
és ja de dia.
Temps enrere,
en Xaplin
saltava al
llit i es llençava
a sobre del
meu rostre
per donar-me
el bon dia;
em feia quasi
sempre gràcia.
Ara, amb el
flashback acabat,
amb tot el
porró d’anys passats,
multiplicats
per set, sense
galindons i
amb un parell
de quilos de
sobra, encara
que no està
tan gras com estava,
el ca a dures penes recolza
el morro a
sobre del matalàs.
Me’l mir amb
un ull encara adormit
movent la
cua. Estir el braç com
si em cregués
el Red Richards
dels 4
Fantàstics i li acaciï el cap:
“Ja m’aixec,
cabronot”. És setembre.
Es respira un
altre aire, com si
açò fos un
altre planeta. Continua
fent-me quasi
sempre gràcia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada