Xino xano. In crescendo.
—No hem de córrer matarons— vaig dir a na Magdalena.
Vaig fins Ses Salines, de coix de coix,
i en arribar a Fornells, m’atur i faig tot el Passeig
Marítim caminant; tampoc
és qüestió de quedar sense cames.
Hi ha aquest
dematí tramuntana bona
(però avui,
en ella, no m’hi cagaré),
el cel està ennivolat
i el sol intenta apartar mates per
poder passar.
La llista de música alternativa dels 90
reprodueix
Kinky Afro dels Happy Mondays (encara que
és divendres)
i jo em crec Jude Law en la pell del papa
Pius XIII, en
l’extraordinari travelling d’apertura de The Young
Pope, de
Paolo Sorrentino, en el que seguim el personatge,
pas decidit,
mans a les espatlles, pits inflats, somriure altiu,
a través d’una galeria de parets de vellut
grana, en la que
anem deixant
enrere llenços d’escenes religioses de diferents
èpoques i
estils. No em mal interpretis. Fa segles dels segles
que no
trepitj una església. No sóc religiós. Em declar, com a bon
cagat, agnòstic
(de fet, crec que és l’opció més assenyada;
encara tot
això serà ve i ja la tindrem). Tampoc és extrapolable
a la meva
situació com a poeta: no competiré mai amb els
popes de la
poesia (no ha estat mai la meva intenció),seré
sempre un
poeta de segona o de tercera (a tercera és on més
es peguen
coces), ofegant-me davall les ombres de la mar,
sent les
ombres de la mar nostra (“No és divertit ser un pintor
maleït” va
dir Maurice Utrillo, però, de vegades, si ets
capaç d’obrir
els ulls davall de l’aigua, pots veure
els dits de
Déu). No. Crec que simplement és la
mar, l’olor a
la mar que penetra pels narius fins
a l’arrel del queixal extremer que em balla.
Ai!
Gumersindo,
nostro. Com t’entenc ara quan deies
que volies
ser enterrat de cara a la tramuntana,
vora aquesta arena groga, sota
aquestes aigües
blaves. Tot molt polit, però m’estim més
deixar la mort
per més
endavant. O potser és que començ a estar
amb pau, amb la
vida, amb el poble, amb la sucre, amb
el tabac,
amb la gent (record que és setembre), amb ella
(fins i tot
pens en tornar-la a seguir a instagram), amb jo.
Uf! Quin mal
el puto queixal. Sembla que estigui ballant “El trencanous”.
Joder! És impossible d’arrabassar. Hauré d’anar
al fotut dentista
i em farà
aparèixer estigmes i per culpa seva tornaré
a fumar...
Hòstia puta! HÒSTIA HÒSTIA HÒSTIA
Ai! Amb lo bé que havia
començat el dia
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada