dimecres, 16 de febrer del 2022

I llavors, Cavafis

 

Mesos ja del darrer poema.

I ara, tornar a escriure és un horitzó.

Em vaig dir: “Si no escrius, no ets

poeta i el final del camí és cada vegada

més enfora”. Però s’està tan bé no sent poeta.

I tot i així, tot i haver-me taponat les orelles

amb minúscules capses d’ous, els versos

 persisteixen amb el seu brunzit de fotuts insectes,

com una puta ressaca que no s’apaga

sols amb ibuprofè, fantasmes

que tenen qualque cosa pendent

en aquesta vida. I ja saps que jo no som

gaire valent i veure un fantasma

em congela els senyals. I malgrat tot,

ja hi tornam a ser, escrivint un fotut poema

i no entenc com és. Com és que escriure

una vegada rere l’altra si aquests versos

a ningú importen, si mai donaran una altra

passa per pujar al segon esgraó?

Potser és hora de deixar de jugar a ser un fillet,

tirar les ulleres de cul de bòtil i començar

a veure el món sense la màgia de la poesia.

Quin abisme tan aterrador.

Però, llavors Cavafis invoca Teòcrit

qui em respon  en el seu poema:

Açò que dius

és molt impropi i quasi una blasfèmia.

Del fet que siguis al primer esgraó

has de sentir-te’n orgullós, feliç.

Que hi hagis arribat no és pas poc;

el que tens fet ja és una gran glòria.

Collons! Putos poetes genials

que estimen poetes de merda.

Com és que no es dediquen

a la postmodernitat, a Ulises o

Terres ermes, i mos deixen

als pobres poetes banyar-nos

en les nostres llàgrimes de desconeixença?

Però el cert és que aquests versos de Cavafis

m’han fet saltar de la tassa del vàter,

allí on els estava llegint,

i m’han fet ballar tot el matí

celebrant la meva particular glòria.

I sé que tot açò, els “no ho intentis”

aquesta “gran gloria” amagada i demés,

és com lluitar contra la soledat,

una puta merda. Però si hi ha paraules

que vull creure són aquestes i encara

que mai aconsegueixi un terratrèmol

poètic que em faci sortir als diaris i telenotícies,

encara que romangui per sempre soterrat

com un peça arqueològica que no val la pena desenterrar,

he arribat fins aquí i açò no és pas poc.