—Amb
aquesta camiseta se’t veuen els mugrons—
em
deia —. Llença-la.
Tenia
raó. La camiseta era quasi una transparència.
Però,
per què els homes no podem vestir transparències?
Feia
anys que la tenia. Es referia a la camiseta del Mighty
Mouse.
M’agradava poderosa i heroicament.
Sempre
he cregut que la roba s’ha de llençar
quan
es fa bocins just tocar-la, com ha passat
amb
la cortina de la dutxa.
I aquest dies he estat vestint la camisa grisa
de
quadres de la botiga de mo mare. Si ens hem de regir
per la teoria de la moda, fa temps que l’hauria
d’haver
llençat a les escombraries; la camisa té més
de vint anys
i
sols té un descosit a la màniga dreta i un forat de xina,
de
la meva època de fumador de somnis (el tabac
també
consumeix els somnis?). No m’agradava gaire
la
roba de la botiga de mo mare. La trobava massa
allunyada
del seu temps i de la urbs. I quan mo mare
es va cansar de recollir engrunes amb la
botiga, la camisa
grisa
de quadres va ser l’únic que vaig rescatar:
“Sita, me la puc quedar?”
Ha
estat un diumenge d’un caos controlat, estirat
pràcticament
tot el dia al sofà, veient passar la vida
en
un anime de Netflix. La sèrie no és gaire cosa,
de
fantasia heroica, amb personatges femenins
de
pits enormes, amb una estructura narrativa bastant
clàssica.
Però m’hi estic fins a les dotze i mitja del vespre.
Llavors,
me’n vaig a dormir, vestit amb la roba
de
carrer, amb pantalons de xandall i la camisa
grisa
de la botiga de mo mare. Llegesc un poc
(volia
llegir Lorca, però m’he deixat el llibre
a
sobre l’escriptori del menjador, i em fico
a
dins del Guió de Mckee), apago els llums,
m’arrauleixo
com un moix i m’abraço a la camisa,
com si mo mare encara estigués viva
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada