Com aquella vella asseguda en un banc de pedra de l’església

Com aquella vella asseguda

en un banc de pedra de l’església

Durant tot el dia

He acceptat el fracàs

Perquè he fracassat en la feina, en la societat, en l’amor, en l’ambició, en la vida.

Sí, acceptem-ho d’una vegada per totes.

Ni que se’m diguin les veritats que dolen, ni les drogues químiques,

Ni les teràpies psicoanalítiques, ni els conjurs xamànics, ni els exorcismes,

Ni l’esport, ni el ioga, ni un parell de bones hòsties,

faran que empunyi l’espasa i em llenci

contra els monstres que custodien

l’autèntica vida;

no tenc remei

així que he decidit assaborir les mels de la derrota

em quedaré en aquest petit racó que ni tan sols

surt als mapes,

aquesta fi del món,

al cap i a la fi, no s’està tan malament aquí.

continuaré pagant factures a base d’una feina sobrequalificada,

continuaré sobrevivent amb el seu sou irrisori,

i pal·liaré la frustració cagant-me en la clientela

i mangant fruits secs.

Quan arribi el fred, em passaré el dia amb la guitarra

I, potser, intenti escriure cançons. tornaré a pintar,

Aprendré fotografia,  i estudiaré l’obra de Bukowski i Perec.

I a les nits, escriuré novel·les que abandonaré a la primera

Pàgina, i poemes dolents que seran rebutjats fins i tot

Per les editorials independents (independents, ja veus).

I quan senti la soledat que asfixia, quan senti l’anhel

De l’amor, quan senti el record d’ella, em pallaré contemplant

La poesia de la senyoreta Amarna Miller.

Sí, com aquella vella asseguda

En un banc de pedra de l’església

Durant tot el dia,

Esperaré la mort.

Ben mirat, tampoc és un

Mal pla.