que quieta està la
nit.
el cel nocturn, les
estrelles en ell,
la mar, les
estrelles en ella, el vent,
el silenci, les
cases a les fosques, la llum
de les faroles, els
carrers, la vida.
un peix esquitxa la
superfície de la mar,
però fins i tot
aquest acte imprevisible
i fugaç és
fotografia; el temps ha desaparegut;
el món no camina
aquesta nit. res presagia
tempesta. potser
aquesta bonica postal
sigui eterna. m’agradaria
que fos així.
però la tempesta no
s’ha extingit. segueix
en algun lloc, amagada,
sotjant com un déu
venjatiu, i quan
alliberi els seus llamps
i trons, serà
terrible i devastadora.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada