els poetes

assistírem a un recital poètic de tres noves

veus emergents. era una cosa que m’havia

d’acostumar a fer, anar a tot recital

que pogués per veure com recitaven

aquests poetes i conèixer la poesia

que s’estava escrivint.  ens asseguérem

a la penúltima fila de cadires (no n’hi havia

gaires, potser cinc o sis fileres; la llibreria

que organitzava l’acte tampoc permetia

molt aforament) i esperàrem l’inici  del recital.

els poetes començaren rallant de la seva

amistat, de com es conegueren, de la seva

trajectòria poètica, inserint en aquesta

presentació tocs d’humor que feien esclatar

als assistents de riure. era això una estratègia

de venta? la recerca de la complicitat del comprador

mostrant-se graciós? perquè si era així, ho tenia

fotut. mai he sabut vendre un producte. no

posseeixo la retòrica necessària per a tal

propòsit. sempre he estat un pèssim venedor.

i, aleshores, recitaren els seus versos. autèntics

rapsodes, la seva poesia era poesia mereixedora

de premis. intel·ligents, complexos,  irònics,

metafòrics, generadores de llenguatge... era

vertadera poesia. eren vertaders poetes. ho

vaig veure de seguida. mai em trobaria a l’altra

banda. jo no escrivia poesia. jo no era poeta

ni ho seria mai. era hora de pensar en una

altra salvació. era hora de deixar d’escriure.

però quin seria el meu futur al qual agafar-me?

vaig pensar en els meus estudis. potser tornaria

a estudiar, potser un màster per saber vendre

quadres.