diumenge, 13 de desembre del 2015

els poetes

assistírem a un recital poètic de tres noves
veus emergents. era una cosa que m’havia
d’acostumar a fer, anar a tot recital
que pogués per veure com recitaven
aquests poetes i conèixer la poesia
que s’estava escrivint.  ens asseguérem
a la penúltima fila de cadires (no n’hi havia
gaires, potser cinc o sis fileres; la llibreria
que organitzava l’acte tampoc permetia
molt aforament) i esperàrem l’inici  del recital.

els poetes començaren rallant de la seva
amistat, de com es conegueren, de la seva
trajectòria poètica, inserint en aquesta
presentació tocs d’humor que feien esclatar
als assistents de riure. era això una estratègia
de venta? la recerca de la complicitat del comprador
mostrant-se graciós? perquè si era així, ho tenia
fotut. mai he sabut vendre un producte. no
posseeixo la retòrica necessària per a tal
propòsit. sempre he estat un pèssim venedor.

i, aleshores, recitaren els seus versos. autèntics
rapsodes, la seva poesia era poesia mereixedora
de premis. intel·ligents, complexos,  irònics,
metafòrics, generadores de llenguatge... era
vertadera poesia. eren vertaders poetes. ho
vaig veure de seguida. mai em trobaria a l’altra
banda. jo no escrivia poesia. jo no era poeta
ni ho seria mai. era hora de pensar en una
altra salvació. era hora de deixar d’escriure.
però quin seria el meu futur al qual agafar-me?
vaig pensar en els meus estudis. potser tornaria
a estudiar, potser un màster per saber vendre
quadres.